NOVES LECTURES A UNA GRAN PINTURA

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Esperonat per lectures sobre el fet pictòric, més genèricament artístic, arribe a la conclusió que –pel que avui coneixem- tres obres potser mereixen el qualificatiu d’excepcionals en la pintura valenciana del Cinc-cents. Molt poques en comparació amb la multitud de peces –mestres en alguns casos- que els distints obradors casolans confeccionaren sense desmai, de caràcter religiós en un altíssim percentatge, malgrat no conservar-se en la seua totalitat com és comprensible. Un recompte en què no contemple cap dels artífexs oriünds o formats a Itàlia sinó aquells que mercès el seu influx innovador elaboraren un llenguatge propi i personal, bé podríem asseverar que valencià.

Dues d’elles pertanyen a l’òrbita de Joan de Joanes, mentre que la darrera a la de Gaspar Godos, pintors contemporanis que arribaren a conèixer-se, encara que el primer fou prou més jove que el segon. D’aquesta manera, el ‘Baptisme de Crist’ (Catedral de València), potser un retaule en origen, i la ‘Verge del venerable Agnesio’ (Museu de Belles Arts de València), de Joanes [vegeu la primera imatge de capçalera], complementen la ‘Al·legoria de les passions humanes’ (Szépművészeti Múzeum, Budapest), deguda a Godos [vegeu la segona imatge de la capçalera]. De les dos primeres s’han ocupat indistintament Daniel Benito, Fernando Benito, Borja Franco i, més modestament, un servidor, mentre que de la darrera ho han fet Antonio Gómez Arribas, Mercedes Gómez-Ferrer i, molt en particular, Luis Arciniega.

 

 

En el ‘Baptisme de Crist’ (ca. 1535) que ens ocupa l’escena principal s’inspira, a més d’en els Evangelis canònics, en un baix-relleu renaixentista romà de l’entorn dels Vic, tret que els àngels que hi apareixen en la placa de marbre són substituïts magistralment pels quatre pares de l’Església llatina, els encarregats de bastir alguns dels primers textos paleocristians i els immediatament posteriors base del dogma. Els rostres dels quals s’inspiren en la rica iconografia hagiogràfica creada pels Macip des de la dècada de 1520 en avant, madurats en el retaule major de la seu de Sogorb. Investits tres d’ells amb riquíssimes capes pluvials brodades ‘a la romana’ en fil d’or de rotunds plecs plumbis –particularment el papa sant, en què hi apareixen quasi dotats de vida pròpia sant Pere i sant Pau en sengles nínxols i, entremig, un fermall auri amb la imatge icònica de la Immaculada Concepció.

 

 

L’acte transcendental del baptisme, a l’alba d’un paisatge humit i frondós ric en reflexos tant celestes com líquids, s’inicia en el peu de sant Joan, segueix concèntricament pel seu tors fins arribar a la petxina i descendeix continuant la trajectòria cap avall per l’esquena nua de Jesús fins arribar al rierol en què esdevé una llengua del Jordà, encara que la composició circular continua ascendent a través dels rostres commoguts i enlairats de sant Jeroni i sant Ambrosi, l’Esperit Sant i segueix descendent per mitjà de les mirades i els gestos terrenals de sant Agustí i sant Gregori fins acabar en la portentosa efígie del mecenes, l’humanista i beneficiat Joan Baptista Anyés, més conegut pel venerable Agnesio, qui ens interpel·la amb la mirada sòbria mercès els textos en hebreu i grec –no en llatí, curiosament- que assenyala en un llibre obert. És a dir, de la convicció amb què s’ha de realitzar el sagrament, en al·lusió encriptada a com s’havia de batejar els neòfits moriscos en una diòcesi tan vasta i poblada d’islamites com la valenciana, amb la mitra absent des dels temps dels primers Borja, en què la conversió mitjançant la convicció era una entelèquia, com s’havia demostrat dramàticament en la Germania i, per desgràcia, posteriorment a ella.

 

 

Potser, l’humanista escollí premeditadament l’escriptura hebrea i hel·lena per ser les llengües més arrelades que el llatí a Galilea en temps del Messies, quan a l’interior del regne de València s’havia de conèixer l’àrab (a més del valencià i el castellà) per a convèncer els mudèjars abans del seu ingrés sincer com a batejats en el sinus de l’Església, i no de qualsevol manera amb resultats del tot incerts, com finalment va demostrar-se.

 

 

En aquest context terrenal, atès que el celestial Joanes el resol amb la formula compositiva amb què Rafael elaborà la monumental ‘Disputa del Sagrament’ en l’Estança de la Signatura vaticana uns decennis abans –ací amb nou querubins, quan només n’és un en diferents posicions, entre núvols cotonosos que donen pas a Déu en actitud de commoguda aprovació-, criden també poderosament l’atenció detalls poc tinguts en compte fins ara: com l’aparició d’un gripau (bufonidae) en la part inferior, una bugadera blanca (motacilla alba) entre mig i un oriol (oriolus oriolus) en la part superior dreta -segons l’ornitòleg Emilio Barba-; així com una petita margarida (chrysanthemum frutescens), una regalèssia (glycyrrhiza glabra) i uns lliris (iris pseudacorus) -segons parer del botànic Antoni Aguilella- en el llit del riu, entre les efígies dels dos cosins.

 

 

El gripau (o, en el seu defecte, la granota), en qualitat d’amfibi, pot significar en aquest precís context la purificació i la renovació espiritual, mentre que la bugadera blanca simbolitza el renaixement i la renovació de la vida i l’oriol anuncia i es confon amb els rajos solars. Per una altra banda, la margarida significa la innocència, la puresa i la virtut, la regalèssia la dolçor i el lliri és sinònim de puresa, divinitat i renovació. Missatges subliminals que també parlen simbòlicament de l’acte transcendental del baptisme a través dels seus dos protagonistes principals –representats davant de Déu com si en realitat foren els dos perfils facials d’una mateixa persona- per a aquells a què va realment dirigit en eixe context puntual: l’arquebisbe absent, els canonges del capítol, els beneficiats, els sacerdots diocesans i els evangelitzadors conventuals, responsables últims d’adoctrinar i d’administrar els sagraments i fer-ho plenament convençuts, sobretot a l’intentar incorporar els nous feligresos de les aljames, contemplats amb recel pels cristians vells i les elits polítiques.

 

 

En definitiva, és l’anunci esperançat d’Agnesio, predicador en la vall d’Aiora i partidari convençut d’aquesta via pacífica, però també bestreta d’un gran fracàs vist amb certa perspectiva, com demostrà finalment el decret d’expulsió de 1609, impulsat per Felip III, assessorat pel seu vàlid, el duc de Lerma, sent Joan de Ribera l’arquebisbe de València..