ODI

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Imagine que, com molts, vaig escoltar per primera vegada la paraula que encapçala aquest escrit de menut. Crec, millor dit, que relacionada amb un fet traumàtic descrit en la Bíblia: el passatge referit a Caín i Abel, sobretot durant les sessions de doctrina prèvia a la primera comunió. Des d’aleshores, o poc després potser, l’enveja i l’odi els entenc com a termes complementaris d’una mateixa actitud davant el proïsme; quelcom que evitar per les nefastes conseqüències a què condueixen tant per qui les exerceix com per qui les pateix.
El millor antídot a la seua acció no cap dubte que és el respecte, la clau mestra de la convivència i, per consegüent, de tot allò que guia el nostre comportament i la relació amb la resta. No s’enveja el que no es desitja il·lícitament ni tampoc s’odia per no ser capaç d’atresorar les virtuts, els béns o el poder que tenen altres. És una qüestió de principis, d’educació i tolerància.
Segurament, ningú no pot deslliurar-se de la temptació a envejar i, fins i tot, odiar sense ser veritablement conscient des de la infantesa.

Pot ser, inclús, un dels grans obstacles a superar des de tendra edat que depèn de molts factors exògens habituals en la quotidianitat, des del tracte rebut a casa o la relació entre germans, parents i veïns fins a l’acció educativa mentre es reben les primeres lletres o les amistats iniciàtiques que jalonen la formació de la personalitat. Un panorama complex que, sens dubte, pot protegir o potenciar el seu exercici en avant.

No odia qui no enveja i respecta les virtuts o la fortuna d’un altre (malgrat no compartir-se), conegut o desconegut, proper o llunyà, mentre que qui no és capaç de fer-ho té major predisposició a envejar i odiar al llarg de la seua vida. Pot donar-se el cas que qui enveja i odia no siga del tot conscient perquè encara no ha aprés a distingir la fina línia que separa els diversos comportaments humans i, fins i tot, crega que no fa mal ningú, començant per si mateix. En tot cas, ser sabedor de les pròpies limitacions ja és un punt a favor per a engaltar reptes majors en la construcció sempre difícil de la maduresa i, de la seua mà, la personalitat.

Ara que tant es parla en els mitjans de delictes d’odi envers homosexuals, transgèneres i, també, heterosexuals (vegeu si no la violència al si de les famílies, diguem-ne, tradicionals) atès les víctimes que ocasionen, malauradament, no estarà de més reflexionar sobre les relacions d’amor-odi a través de les quals no pocs individus associen l’estima a la possessió, per la qual cosa li confereixen a la parella la qualitat d’objecte, furtant-li la capacitat per a fer i desfer, en resum a decidir per si mateixa, encertar i equivocar-se. I és que és potser massa habitual que les relacions sentimentals es basen més en l’atracció passatgera que no pas en l’amistat, la qual cosa, al llarg del temps, desemboca en actituds irrespectuoses que poden donar lloc a episodis de violència verbal i física encoberta.

Un panorama lamentable que encara és pitjor quan es fa partícip a la parentela, si la hi ha, doncs l’ambient insà que genera aquest amor-odi condueix a traumes que s’arrosseguen de per vida i estenen la infelicitat (si es pot anomenar així) i el desassossec fins a extrems difícils d’assumir generació rere generació. Al remat, sense capacitat d’autocrítica, tolerància i respecte, l’individu i la societat en conjunt estan condemnats a seguir exercitant l’enveja i, sobretot, practicar l’odi envers tot allò a què només se li confereix un valor purament material, incloses les relacions humanes.

Tot i això, altres tipus d’odi són possibles, dissortadament, cap a éssers que fan patir innecessària o arbitràriament i inclús han arribat a posar en perill la vida –o llevar-li-la- a algú pels motius injustificables que siga. Tanmateix, l’odi sol generar odi, no sempre justícia, reparació i, si s’escau, record perpetu perquè mai més tinga cabuda.

Tants anys després d’aquella primera comunió que referia i de la doctrina que la facilitava en una societat tan diferent a l’actual, el relat del Gènesis amb Caín, Abel i l’enveja i l’odi com a truculent rerefons, el costat fosc del comportament humà segueix present de forma visible o soterrada.

En general, qui odia esdevé una mena de botxí però també una víctima de la seua pròpia desraó, qui és odiat i és conscient de ser-ho sense cap motiu aparent tampoc es deslliura dels seus efectes perversos.