Ois
Article d’opinió
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
No hi ha acció del Molt (des)Honorable que no deshonre la institució que presideix, que no denigre la política casolana, que no insulte els valencians que representa; en definitiva, que no embrute encara més el nom d’aquest malaurat país. No és prou que s’amague, que evite la premsa, que canvie de discurs com de camisa. Els seus somriures maliciosos en les Corts són prova fefaent d’una mala persona incapaç de digerir una pèssima gestió, demanar perdó i creure’s un discurs, el seu i dels seus, cap enlloc. Desastrós. Nefast. Autodestructiu
El que veiem és, cruament, ni més ni menys, la personalitat de qui presideix el Consell, l’artífex del pacte amb VOX, l’espectre entestat en seguir després del cataclisme esdevingut el 29 d’octubre. Un zombi encoratjat pels seus correligionaris fins el deliri, impedit per a rebre als familiars de les víctimes, poregós de visitar els damnificats, capficat en culpar al món (llegiu Pedro Sánchez i el seu govern) d’una desgràcia humana que no va saber engaltar ni prevenir.
Quin fàstic, quin ois produeix veure a diari tanta degeneració en tan poc de temps (abans del dia fatídic, durant el mateix i després d’ell), cregut obsessivament que una descomunal errada de càlcul propi i dels seus assessors àulics pot emmenar-se davant la mentida per bandera i el rebuig general allà on es deixa caure, a pesar de les cauteles del seu entorn.
Mazón és passat encara que la inèrcia del poder i els càlculs impossibles des de Gènova el porten a ell i a nosaltres també pel camí de perdició. Un escenari enverinat a més no poder que, com una antiga penitència, ens sobrevola quotidianament i mediatitza sobre manera la reconstrucció d’una llesca tan sensible de la província de València.
No vull imaginar-me que, aprovats els presupostos per l’aquiescència de la ultradreta (tan sensible amb l’antic soci, tan insensible amb la seua ineptitud i malícia), la legislatura continue avant contra natura, com una mena de malalt desnonat mantingut artificialment contra tota lògica científica.
Mira que per la Generalitat han passat impresentables, no se m’ocorre una altra denominació més ajustada a la realitat. Ho deixe ací, a gust del lector. Ara bé, la creixent impopularitat de l’actual inquilí no resulta difícil d’imaginar si persevera en acabar el seu mandat. Perquè els vots no redimeixen (contràriament al que prediquen Camps i Trump), comporten responsabilitat, una qualitat que desconeix i, óbviament, no representa.
Mazón és sinònim d’ois, de fàstic, d’un malson perpetu a pesar de les evidències, contra tota lògica i a força de desraó. Un mal presagi de conseqüències presents i futures difícils de precisar.
