On és la solució?
Article d’Albert Ferrer Orts. Universitat de València
Per poc que ens esforcem una mica recordarem amb certa rapidesa la situació econòmica que s’anava albirant en el segon mandat de Rodríguez Zapatero, a pesar que des de l’executiu es negava la major, és a dir la profunda crisis en què l’estat (també del benestar) estava immers. De fet, a pesar de la negació, el govern que el val·lisoletà-lleonès presidia posà en marxa la reforma laboral que, després, el PP de Rajoy donà per bona (els seus parlamentaris van abstenir-se quan es votà) i que, molt tímidament, el mateix PSOE i, més decidits, des d’Unides Podem quedaren en, un dia, derogar quan arribaren al poder, amb el recolzament d’altres formacions minoritàries.
Eixa reforma que sovint hom creu que fou cosa de la dreta, en realitat fou cosa de l’esquerra, com dèiem, com també l’enduriment de les condicions per a poder jubilar-se, les quals el PP seguí donant per bones i hui no hi ha gairebé qui qüestione seriosament –a pesar de les mobilitzacions dels pensionistes pertot arreu- per la delicada situació que travessa la societat ara per ara.
Quan Rajoy aterrà a la Moncloa part del treball brut ja li l’havia fet l’esquerra, de la resta s’encarregà el nou executiu: pujada de l’IVA, reducció de les prestacions per desocupació, congelació dels salaris i eliminació de l’extra de Nadal als funcionaris i empleats públics, reducció de la paga als dependents… i l’increment d’un 0,25% anual de les pensions saltant-se a la torera l’IPC. Grosso modo, el panorama que fins fa poc més de dos anys hem patit a base de bé atemorits per la prima de risc, el control ferri del dèficit públic, les prediccions/recomanacions del FMI, Banc Central Europeu i Banc d’Espanya, per no esmentar les que feien les empreses de l’IVEX (incloent-hi la banca, generosament rescatada), els homes -i les dones, es de suposar- de negre de la UE i tots els mals auguris i restriccions que, tot plegat, els acompanyaven.
Així fins a despús-ahir com aquell que diu. Amb un nou govern progressista en minoria després de la darrera moció de censura i del més recent de coalició resultat d’unes noves eleccions generals quasi tot segueix igual en eixe sentit, bé és cert que algunes coses han canviat a millor. Només algunes de tot un ampli ventall.
La commoció que ha suposat la pandèmia, però, ha deixat en un breu miratge el voluntarisme de Sánchez i Sánchez-Iglesias perquè hem tornat als temps de plom –quasi sense eixir d’ells- amb una virulència i desconcert desconeguts, en què els fronts que atendre s‘han anat multiplicant, tant com les despeses extres apagafocs per evitar una fallida a curt termini i, en definitiva, un desastre col·lectiu.
Governs com el nostre hauran de confiar en els ajuts extraordinaris de procedència comunitària per a salvar els mobles, la solució a les nostres penes a l’espera d’un remei en forma de vacuna fiable que sancione/supere aquesta nova normalitat d’efectes insondables. La resta, com sembla que, de moment, els pressupostos novament prorrogats de Montoro (PP), haurà d’esperar. Desesperarem mentre tant?