PARADOXES

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Viure es converteix en una paradoxa per a molts quan per a una bona part de la humanitat morir assoleix la qualitat de sinònim en lloc d’antònim. Uns veuen en la vida obstacles i entrebancs insalvables que no hi són, altres albiren en la mort sempre present un bon motiu per a agarrar-se a la vida. Aparents contradiccions quan mai no plou a gust de tothom, en diuen.

Amb la inflació galopant, els primers no suren com acostumaven mentre que la seua queixa no troba una solució diguem-ne immediata per a la butxaca, els segons han de conformar-se amb l’almoina nècia dels primers i esperar una ajuda sempre insuficient, lenta i incerta. Ho veiem a dos per tres en els mitjans de comunicació des que tinguérem noció de les coses. Com ara mateix esdevé al Marroc, a Líbia, Tunis, Síria, Palestina, Etiòpia, Ucraïna…

Entre els productes casolans inflacionaris predilectes destaca sens dubte l’oli d’oliva, del que Espanya és el primer productor mundial, junt a Itàlia. El líquid daurat que és la base de la dieta mediterrània, cada volta més apreciat allà on es valoren les seues virtuts gastronòmiques i dietètiques enfront a altres olis vegetals o greixos d’origen animal. El seu elevadíssim preu, gairebé prohibitiu per a nombroses economies, ¿té només explicació en la sequera persistent en relació al canvi climàtic? Segurament no del tot, quan el seu preu és proporcionalment més baix que a casa nostra en no pocs països occidentals on també l’exportem –començant per Portugal-, alguns d’ells on encara està en una fase inicial d’acceptació, com demostrà un informatiu de la televisió pública espanyola fa poc.

Entre les paradoxes a què em referia abans, qualsevol pot comprovar en les nombrosíssimes rodones dels vials, els jardins de disseny o els parcs infantils urbans la quantitat d’oliveres que al seu dia (no fa molt) van ser trasplantades en ser arrancades del seu medi natural –moltes d’elles més que centenàries- per a convertir-se en urbanites i fer agradable les seues vetustes siluetes als nostres ulls. Oliveres, entre altres arbres productius, que aquest any, sense anar més lluny, apareixen majestuosament amb les branques doblades pel pes que sostenen anunciant una magnífica collita.

Tanmateix, ningú recollirà el seu fruit prohibitiu a hores d’ara i les milions i milions d’olives maduraran en els arbres i aniran caient perquè els serveis de la neteja les agranen i les dipositen al fem davant la passivitat de la ciutadania que, això sí, seguirà queixant-se pel seu preu un cop transformades en oli en les almàsseres.

Hem perdut el rumb amb aquest progrés desaforat que ens consumeix entre contradiccions flagrants. Hem anat adulterant el sentit primigeni de les coses i així ens va, convertint allò secularment productiu en merament ornamental, confonent de passada el valor de la vida i la mort. No tenim solució.

Abans, tot tenia un sentit: quan les creïlles es recollien qualsevol espigolava les més menudes que s’havien quedat a terra perquè cap se’n malbaratés, quan els carxofars deixaven de ser productius es recollien els caragols per a cuinar-los en l’estiu, tal com esdevenia amb les tomateres per fer la conserva, als melonars, les oliveres, i altres productes del camp amb naturalitat. Allò habitual ja no es fa, ni tan sols per aquells més necessitats. Un record ja llunyà i un disbarat al present.

En l’actualitat, l’arbre de cultiu més antic en aquest indret, doblement mil·lenari en molts llocs de secà i no tant en els de regadiu, o resta mig perdut entre bancals o adorna qualsevol espai públic o privat sense que ningú valore el tresor que mana de les seues branques i les històries que ha viscut des de temps gairebé immemorials, Paradoxes, com deia.