PARADOXES DE LA CULTURA EN L’ACTUALITAT
Article d’opinió Albert Ferrer – Universitat de València
La història de l’art no deixa de ser una disciplina intel·lectual relativament recent que, com altres a què està íntimament unida, és una creació contemporània nascuda de la maduració d’una societat burgesa veritablement obsessionada pel rol dirigent que anava assolint en superar-se l’Antic Règim. Una classe econòmicament sòlida que, alhora que anava dominant els fluxos del capital i arribant al poder polític, necessitava envoltar-se d’una pàtina cultural que referendés l’estatus adquirit i un prestigi que li era consubstancial.
La progressiva pèrdua de pes específic dels anteriors estaments privilegiats, en la seua versió laica i religiosa, proporcionà als emprenedors emergents una magnífica oportunitat per a fer de l’educació, cultura, moda i ostentació les guies d’una nova conducta que anava a liderar els canvis que s’apropaven a tota velocitat.
Els autors de les manifestacions artístiques, literàries i musicals hagueren de compondre-se-les per adaptar-se a una nova clientela en expansió i poder viure de la seua empenta i mecenatge àvid de novetats. En gran mesura, aquest panorama coincideix amb el segle XIX, la centúria que marcà definitivament un abans i un després en la relació entre els creadors i la nova comitència. Des d’aleshores, els diversos estils no han deixat de mutar amb rapidesa inusitada, a pesar del pes de l’academicisme, el qual mai no ha deixat d’estar present i multitud de professionals han seguit fil per randa les seues directrius de caire conservador, més o menys alienes i impertorbables a les modes.
El segle XX, sobretot després de les dues grans guerres, es convertí en el teló de fons de la democràcia constitucional i, amb ella, de l’eclosió d’una renovada societat liberal que, al seu torn, aspirava a imitar eixa antiga burgesia benestant mercè a l’auge de la social democràcia i el neoliberalisme capitalistes, dinamos de l’augment imparable dels nivells de benestar. Un progrés material que, sent positiu per a grans sectors de la població, no ho ha estat tant per a la immensa majoria dels creadors. I no ho ha estat perquè eixe creixement exponencial de consumidors en potència, que s’han apropat al món de la cultura contemporània a través de multitud d’exposicions, concerts, obres de teatre, films, llibres…, no es correspon amb la productiva creativitat de la immensa majoria dels seus autors, abocats a malviure del seu talent en no poder fer circular convenientment la seua obra i, al remat, vendre-la per a dignificar la seua existència.
És curiós que vivim una etapa en què –afortunadament- la consciència per recuperar vells monuments i les manifestacions culturals pretèrites està arrelada com mai ho ha estat abans, on l’interès per la cultura en les seues més diverses vessants ha arribat a amplis segments de la societat gràcies a la seua difusió, com també ho és, curiosament, que aquest interès impedeix alhora que un bon nombre dels seus protagonistes visquen del seu treball i, en conseqüència, acumulen en els seus estudis gran quantitat d’obres inèdites que, a mesura que van entrant en edat provecta, senten que mai no transcendiran com caldria de les quatre parets dels seus estudis. Quelcom cada vegada mes freqüent, que es torna en angoixa quan els pas inexorable dels anys i el destí incert de l’obra acumulada durant tota una vida van prenent cos.
No tots aquests creadors són totalment desconeguts, no pocs d’ells s’han recorregut el món o altres geografies més properes divulgant la seua creativitat, fent-se ressò dels seus avanços els mitjans audiovisuals i la crítica especialitzada; tanmateix la major part no acaben de traure-li el profit desitjat a llurs esforços i propostes, ni la seua producció forma part de museus públics, col·leccions particulars, editorials, biblioteques, productores musicals, teatrals o cinematogràfiques i difícilment ocuparan unes línies en els manuals que analitzen i recopilen la seua incidència en cada moment. Per la qual cosa a penes transcendiran o ho faran d’ací molts anys si la seua obra es conserva i no es dilueix en dispersar-se i descontextualitzar-se paulatinament, si és que no desapareix.
Vivint en la societat de la imatge i la tecnologia, una de les poques portes que se’ls obri és el món virtual, un camp propici per a la visibilització de les seues propostes que, a hores d’ara, no acaba de satisfer del tot les seues legítimes expectatives de fer-se un buit reconeixible entre tanta (des)informació. Una paradoxa de la cultura en l’actualitat, ja que qualsevol aspira a dir la seua públicament, encara que la seua aportació ‘cultural’ no passe de la pura banalitat.