PAROLE, PAROLE, PAROLE… SOLTANTO PAROLE
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Als lectors de certa edat els sonarà aquesta romànticacançó italiana que triomfà en 1972 interpretada a duo per Mina Mazzini i Alberto Lupe. Una melodia que, en si mateix, reflectia líricament una conversa entre dos amants: el que vol seguir seduint i la que no el creu adduint que només són paraules i no fets. En aquest cas, la paraulaperd tot el seu valor en no anar acompanyada del seusignificat i fer-se efectiva en una relació amorosa.
Un tema i una composició musicals que, adaptats a la política d’avui, bé mereixen una nova versió per allò de manifestar melòdicament el fàstic a què hem arribat ambla connivència sempre interessada de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. Sobretot quan els segons, independentment de la seua orientació ideològica, es nodreixen de les primeres, per on flueix no només el sentir de milions d’usuaris (amb una allau de fakes que fa paüra) sinó també, o especialment, de personatges públics de tota mena –amb polítics en primer lloc.
El cas dels EUA per a qualsevol europeu ésparadigmàtic i difusor privilegiat d’unes campanyeselectorals, com és el cas actual, francament delirants en què la mentida quasi recurrent pren valor de veritatindiscutible per a no pocs votants. Un statu quo que, a més, contribueix, i molt, a institucionalitzar tant el tuit, el missatge escrit curt i directe, com el Tik Tok, fonamentaten vídeos. Plataformes d’enorme influència social en mansd’individus inquietants com Elon Musk o de potènciescom Xina.
Els europeus en general i els espanyols en particular participem, per descomptat, d’aquest tsunami en què les paraules i les imatges -ja breus per si mateixes– es distorsionen a propòsit per a adquirir noves dimensionsd’efectes pertorbadors quan es tracta de divulgar qualsevolfet fins arribar a convertir-se en viral: des del fet mésintrascendent fins a d’altres molt més seriosos que afecten milions de persones en un moment donat.
En el seu conjunt, la política ha entrat en una mena de perillosa espiral perquè empra un vocabulari buit, per pompós que siga, que acaba per confondre el personal i no significar res o, el que és pitjor, tergiversar la veritat. Convertint-se, sovint, en paraules sense ànima ni substància (credibilitat), com esdevé en la melodia abansesmentada.
Paraules, paraules, paraules… només paraules que se les emporta el vent o que es poden interpretar maliciosament quan es tracta d’assumptes, per exempled’àmbit local, tan esvaradissos com l’amnistia, el finançament de les comunitats autònomes, el benestarsocial, l’accessibilitat als lloguers o la migració entre d’altres més pendents de resoldre’s com cal i en beneficide la majoria.
Paraules que, al servei de determinats interessos de variada índole, ocasionen no poques víctimes innocents, no ho oblidem, i l’estranya sensació de sobreviure entre grans mentides.