Perdons extemporanis
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
En el món, en constant conflicte ara com abans, s’obrin més ferides que se’n curen, encara que les seues dimensions presents i pretèrites no són comparables tret que apliquem un senzill exercici de proporcions basant-nos en els habitants totals del planeta en cada període històric. Des de l’Antiguitat, i molt abans d’aquesta, l’ésser humà no ha parat ni un instant d’agredir al proïsme per les causes més diverses que puguem imaginar. La deshumanització i la violència en qualsevol de les seues manifestacions sempre han estat presents i ens han acompanyat fins avui mateix sense solució de continuïtat.
De poc han servit les creences o la ciència, la filosofia i l’ètica (la raó en suma) per a humanitzar la política, quan aquesta s’ha guiat per l’ambició, l’avarícia i la intransigència, que és com dir el poder implacable exercit des de les democràcies com, sobretot, des de sistemes autoritaris, absolutistes o dictadures. Cap règim s’escapa del seu infaust influx per acció o omissió i la prova la tenim contemporàniament sense necessitat de viatjar al passat. A una acció li succeís una reacció i a l’inrevés en una espiral de violència in crescendo de conseqüències fatals i així seguim mentre la Terra giravolta sobre si mateixa i, a la vegada, sobre el Sol.
En aquest context tristament quotidià, el mexicà López Obrador s’ha entestat en que Espanya –per mitjà del monarca i del president del govern- demane perdó al seu país per la seua conquesta, colonització i evangelització iniciades fa cinc segles com mai no ho havia fet, segurament, cap president mexicà. Una petició amb què acontentar, no sé, als seus compatriotes, especialment als d’origen indígena en una nova maniobra política extemporània de clara intenció electoralista, o, si ho prefereixen, populista. Inclús la seua petició l’ha adreçat al papa (llatinoamericà com ell), com a cap visible de la cristiandat catòlica i responsable dels religiosos que convertiren aquells mexicans que no són els d’avui.
Contra el vici de demanar la virtut de no donar, hauran pensat per a si mateixos Felipe VI, Pedro Sánchez i Franciscus, els quals, potser, no s’hagen ni immutat davant la insistència del polític d’arrels espanyoles i per tant crioll o, en el seu defecte, mestís. Tanmateix, no pocs llatinoamericans (polítics o no) pensen com López Obrador i consideren un greuge a la seua història i essències precolombines que els espanyols, a través de les seues institucions, o la pròpia Església catòlica per mitjà del seu pontífex, no entonen una mena de mea culpa que, almenys, reconega el que suposà l’ocupació, explotació i espoliació sistemàtica dels seus respectius països durant segles.
El perdó, nogensmenys, és el pas previ a la reconciliació. Reconèixer les errades i les males accions (in)voluntàries i (in)conscients, tard o d’hora, facilita l’enteniment i contribueix a la convivència. Quelcom que els individus i els col·lectius no acostumem a posar en pràctica habitualment com seria desitjable per múltiples raons: orgull, (des)interès, patriotisme… i que, al capdavall, retroalimenta la divisió, la polèmica i la diferència.
Potser López Obrador tinga raó en el fons i tant de debò aquest perdó, més enllà d’Espanya, assoleixi un caràcter decididament universal (ecumènic, en diria el papa) i fera que tothom –especialment els estats actuals- reconegués les malifetes al proïsme, tenint com a propòsit d’esmena, això sí, no tornar a practicar l’agressió contumaçment i fomentar altres vies civilitzades d’enteniment i col·laboració mútues. Alemanya ho ha fet recentment pel que fa a la seua dolorosa participació en la II Guerra Mundial.
Difícil, o impossible, tessitura en un món sempre competitiu en què els valors no formen part precisament dels mecanismes que impulsen el progrés, tal i com aquest s’entén en sentit purament material.