Ploure sobre mullat

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Mentre aquests dies plou amb generositat, en alguns llocs massa poc i en altres a poalades (què anem a fer-hi, mai a gust de tots), ja saben fruit del canvi climàtic que els mitjans de comunicació no paren d’esgrimir a col·lació de qualsevol altra noticia (quin paperot el seu, per favor), i el nostre president clou la crisi afgana amb la frase lapidària “missió complida”, pense irremeiablement que entre totes dues situacions -la fi dels temps (atmosfèrics) i la solució fictícia dels problemes (terrenals)- hi ha un nexe, encara que semble que no és així a primera vista.

Els primers exploten fins la sacietat tot allò que necessita ser noticiable, no sols noticia, si fa falta emparant-se en l’alarma constant al voltant de la crisi mediambiental que, des de fa uns anys, preocupa a la comunitat científica. Dic jo que si tan greu és la situació (que no negue), perquè no produeixen programes educatius i fins i tot culturals en què s’assabente i consciencie a la societat dels seus perills i ens deixen de dir sense major explicació si tal o qual platja desapareixerà en uns determinats anys, si ens torrarem en avant amb temperatures insofribles o si els boscos seran només un record en el futur.

En vegada d’exercir un paper responsable que, veritablement, deixe d’especular a la tremenda a benefici d’inventari (share) i informe com cal el personal, a banda dels (des)informatius qualsevol pot veure la programació diària ad hoc: concursos, realities, dibuixos animats, serials, alguna pel·lícula repetida i poca cosa més. Dic jo que si tan greu és el panorama que pinten, en què qualsevol incendi, inundació o sequera són conseqüència directa d’aquesta catàstrofe mundial, encara que siga per causa d’un piròman, perquè no es netegen ni els boscos ni els barrancs i es construeix on no es deu o perquè hi ha massa superfície irrigada posem per cas, ¿per què no deixen la sòrdida felicitat que genera la tele-realitat en el calaix i incideixen en contribuir decisivament a formar el personal per a evitar l’hecatombe de què tant parlotegen com a xarlatans? Un os polar deambulant famolenc, un determinat glaciar fonent-se, una platja o un riu reblits de deixalles, uns porcs senglars passejant per una urbanització… són les imatges recurrents que, oportunament, s’escolen en la dosi diària d’anestèsia televisiva, mentre els grans episodis naturals o artificials en eixe mateix sentit no interessen tant. Me pregunte obertament, ¿quant contaminarà un volcà en plena erupció o com és el dia a dia en un abocador de fem orgànic a l’ús i quins són els efectes per al medi que l’envolta, com es gestiona en realitat el plàstic, el cartró o el cristall?

Pel que fa a Afganistan, què volen que els diga que no endevinen a hores d’ara: més del mateix. Ja ho deia dies arrere, Occident ha fet un nou assaig de laboratori dels seus: exportar la democràcia i la llibertat amb la força de les armes i el negoci per a després fugir a tota pressa i de qualsevol manera, això sí deixant el país fet un vesper pitjor que estava i els seus confiats habitants amb la mel en la boca a mercès de talibans i altres integristes. Tot i això, Occident –com deia Sánchez i altres cancellers- ha estat a l’alçada de les circumstàncies i clou l’espantada amb una “missió complida” que és com dir que ha amagat el cap sota l’ala, virtut/defecte que se li assembla –o això diuen els entesos- a la de l’estruç. Allà, insisteixen coralment, no s’ha perdut el temps, els objectius que en el seu dia es marcaren s’han aconseguit i, ja saben, cada pal que sostinga la seua vela que qualsevol dia fructificarà la llavor que han sembrat. I es queden més amples que llargs. Tindran barra? Mentrestant, de nou els mitjans de comunicació han fet el seu agost particular retransmetent quasi sempre les mateixes imatges de l’aeroport de Kabul i incidint, un tant obsessivament, en els drets que van a perdre les dones –no acabe d’entendre la comparació que fan recurrentment amb les homòlogues occidentals-, quan en realitat cap dels gèneres va a eixir guanyant, tot el contrari. En fi, total èxit de la repatriació a mitges i els milers d’afgans que s’han quedat esperant ad portas que se les ventilen com bonament puguen, que, més avant –ja es veurà com, quan i en quines circumstàncies-, ja es crearan corredors humanitaris i el que faça falta, que –com diria Xavi Castillo- “això ho pague jo”. El que no sabem és quants d’aquests ciutadans ho contaran mentrestant, un petit detall entre d’altres molts que millor evitar.

El mediambient i Afganistan, si es fixen, han tingut el mateix tractament per part de les grans corporacions audiovisuals. El món s’acaba i millor que ho faça per aquell país remot que no pas per la Manga del Mar Menor, ja posats. Seriosament, ¿a qui –amb veritable poder de decisió- l’interessa el canvi climàtic, els afgans, Múrcia, l’incendi d’Àvila, l’huracà a Louisiana o, fins i tot, la COVID? Són esdeveniments més o menys puntuals que revifaran tard o d’hora en els mateixos llocs, en uns altres diferents o en tots alhora, cíclicament, i es cobraran les seues víctimes mentre la Terra segueix donant voltes sobre sí mateixa i el Sol. Allò vertaderament important és que Occident isca incòlume encara que el món es caiga literalment a trossos. Plou sobre mullat.