PODER ABSOLUT?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Per controvertida que siga la seua trajectòria com a president del govern, que ho és i molt, no deixa de sorprendre’m -i com un servidor a milions de conciutadans- la seguretat de Pedro Sánchez per a afrontar situacions límit generades una darrere d’una altra sense solució de continuïtat. Cap de nosaltres ha vist a ningun president, tret potser d’Adolfo Suárez, aparentar o transmetre eixa seguretat a prova d’adversitats a què acostuma el madrileny, actual inquilí de La Moncloa. Un home que hem vist forjar-se a si mateix a corre-cuita i a diari des que fou defenestrat de males maneres de la seu del seu partit, malgrat que, des d’aleshores ençà, els problemes se li acumulen en quantitat i gravetat.
No cap dubte que Sánchez es té en alta estima i, alhora, ho demostra allà on vaja, allà on la seua sola presència traspua confiança i genera fins i tot admiració. Aquell handsome, com li arribaren a dir, s’ha anat coent al front de governs de coalició fins a deixar a un altre nivell a col·legues i adversaris com Iglesias, Díaz, Rajoy, Casado i el mateix Feijóo. Executius polièdrics, amb galls i gallines de distints corrals, amb els quals va sortejant eleccions perdudes després de la moció de censura a Rajoy, en què cap altre gall o gallina en el consell de ministres canta, posa, actua i, fins i tot, convenç com ell encara que siga a força de desdir-se i contradir-se com i quan ho considera convenient. Cosa que fa sovint, cada volta més, per cert.
Recordant aquells primers passos de la democràcia amb la UCD de Suárez, també trac a col·lació la tensió que es palpava en el Congrés, sobretot en les intervencions de González i Guerra, rememorades temps després per Aznar (a González) i Rajoy (a Zapatero). Tanmateix, els reprotxes habituals s’han convertit, pel que fa a Sánchez, en insults de tota mena i condició sense cap filtre, molt més enllà dels recurrents “perro Sánchez” i “me gusta la fruta”. De fet, no recorde un personatge públic de la seua responsabilitat rebre un tracte semblant (ni tan sols l’Emèrit en els seus moments més baixos, ni potser tampoc el seu exgendre entrant i eixint dels jutjats de Palma).
Pedro Sánchez, a més d’una considerable autoestima, té àngel, que en diríem. Quan intervé en el Parlament o el Senat, quan compareix per a adreçar-se a la ciutadania, quan es passeja per Brussel·les o com quan participa en un míting o en una important cimera internacional. És un maniquí a qui els vestits li senten com un guant, amb clara i contundent dicció acompanyada d’estudiats gests, no hi ha contrincant a la seua alçada. Ni l’ocurrent Feijóo, ni el legionari Abascal li fan ombra; de fet, cada volta és més gran la diferència entre ell i la resta (dones incloses).
No he llegit cap dels dos llibres del president, Manual de resistencia (2019) i Tierra firme (2023), que si inclús ha tingut temps d’escriure-los estem parlant d’un tità, però segurament tampoc fa falta fer-ho veient-lo actuar quotidianament amb l’habilitat d’un prestidigitador capaç sempre de la pirueta més complexa i difícil sense xarxa per tal de seguir surant en un context endimoniat, però en què les dades macroeconòmiques respatllen la seua acció de govern.
No puc imaginar-me Pedro Sánchez guanyant unes eleccions generals, menys encara per majoria absoluta. És probable que, de ser així, la seua personalitat seguiria desdoblant-se i sorprenent-nos en assolir definitivament el poder absolut. El que no sabem és on podrien arribar les seues idees polítiques emmirallat en el seu narcisisme, ambició i gosadia.