POSANT UNA NOVA PICA A MADRID, EL NOSTRE FLANDES PARTICULAR?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
No sé si per més dir-ho serveix d’alguna cosa, segurament no (menys encara en l’actual conjuntura), però, ja que ningú diu res al respecte, insistim en el propòsit. Al Museu de Belles Arts de València esdevenen una sèrie de circumstàncies que no deixen de cridar poderosament l’atenció, bé és cert que aquestes es remunten a 2009, des del mateix moment en què Fernando Benito deixà la seua direcció –la més longeva des dels temps de Garín Llombart.
Des d’aleshores ençà, el museu inicia un agònic descens als inferns propiciat tant per l’administració popular com per la botànica, totalment indiferents a la sort de la institució i, amb ella, de les seues col·leccions, curiosament tingudes com les segones en importància a l’estat espanyol amb malaltissa recurrència cara a la galeria.
Amb una dicotomia flagrant des de les arrels, que impedeix l’autonomia necessària i el finançament just per al seu creixement en condicions, sense personal apropiat, sense política ferma d’adquisicions (no es poden considerar com a precisament planificades les entrades de les Col·leccions Gerstenmaier –estrany llegat testamentari- ni Lladró –compra de caràcter patriòtic), sense pla museogràfic renovat, amb una penúltima direcció rutilant fracassada i una actual absolutament personalista, el museu enfila a hores d’ara la preparació del desembarc extraordinari a Madrid (Fundació Mª Cristina Masaveu Peterson) [vegeu la imatge de capçalera] de més d’un centenar de peces emblemàtiques que, per primera vegada, s’exposaran conjuntament lluny del Sant Pius V. Sembla ser que obligadament per l’acord entre el museu i la fundació familiar, que, prèviament, li cedí 46 pintures de Sorolla amb motiu de la celebració del seu centenari.
Un intercanvi força desigual inexplicablement que farà que la mostra “La colección del Museo de Bellas Artes de Valencia. Entre el Bosco y Sorolla” puga fer-se un lloc recognoscible en la capital de l’estat; és a dir, entre autèntics transatlàntics com el Prado, el Reina Sofia o el Thyssen-Bornemisza, amb altres més, espais gairebé sacrosants que acolliren a milions de visitants durant l’any passat. Un títol pretensiós, a més a més d’enganyós, que obvia que almenys dos dels pintors seleccionats –Starnina i Reixac- foren anteriors al pintor neerlandès, del que tampoc no es conserva cap obra original.
Serà que, després de cobrir de glòria mediàtica un valencià més universal que mai com Sorolla, atès que els homenatges i les publicacions dedicades a la seua figura també van a escampar-se durant aquesta anualitat (menuda exhibició de múscul que ni Picasso ha pogut contrarestar), des de València es vol posar una nova pica a Madrid, el nostre Flandes particular des que Aguirre i Camps inauguraren aquell infaust eix de la prosperitat, alhora que estudiaven declarar BIC la tauromàquia com a pòsit de les essències ibèriques.
El factòtum del MuBAV, com també comença a anomenar-se el museu valencià, farà –una volta més i en van unes quantes- de comissari d’una exposició tan inèdita com inaudita per la seua exagerada ambició, la previsible qualitat dels fons seleccionats i, com sol succeir, el catàleg que generarà entre el 28 de febrer i el 14 de juliol. Dates en què el discurs del Belles Arts a casa nostra tartamudejarà inevitablement i caldrà reparar durant uns mesos amb obra de qualitat semblant als dipòsits. Una bona oportunitat, ja posats, per a seguir comprovant la potència intrínseca dels fons del contenidor cultural, però que alhora fa què pensar –i molt- sobre les vertaderes intencions que hi ha al darrere d’un esforç tan extraordinari, sobretot quan aquests tipus d’intercanvis estan en franca decadència tenint en compte la delicada conservació de les obres, els costs que generarà seran molt quantiosos com espuris els objectius si realment el seu responsable principal i els que en ell confien segueixen pensant que el valencià és el segon museu de l’estat en importància.
Un dia llunyà, Flandes es va perdre definitivament a pesar de les piques dels terços, tant de bo no acabem de perdre el senderi per creure’ns el que no som ni tenim mostrant de forma provinciana les nostres profundes carències on no cal ni toca.