PREDICAR AMB L’EXEMPLE
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Tema recurrent i bumerang resulta el de l’educació, en què s’entesten pedagogs, psicòlegs, orientadors, docents i pares de família per allò de trobar respostes a la manca d’ella en molts dels més joves. Un altre tema, relacionat però distint, és el de l’ensenyament-aprenentatge, encara que va intrínsecament unit a l’anterior. Qüestions sempre pendents de resoldre d’una manera mínimament convincent al compàs dels nous temps, que és com dir de societats canviants. Els cervells que els investiguen i analitzen des de l’acadèmia mai no s’acaben de posar d’acord, els polítics que legislen menys encara.
De fet, les ocurrències dels uns i dels altres desemboquen en l’escola, on s’ha acabat per admetre que polp és un animal de companyia, com aquell anunci sobre un popular joc grupal. Un lloc on cal fer absolutament de tot, menys millorar l’educació rebuda a casa i ensenyar perquè és impossible, si fa falta rebaixant cada volta més el llistó perquè les xifres de fracàs escolar milloren i deixem la cua europea d’abandonaments en l’edat en què és obligatòria l’escolarització. Ja saben que les estadístiques estan per a trencar-les, com diuen els entesos. Que és com donar per entès que no serveixen gaire a l’hora de la veritat.
Alhora, es comprova –com diumenge passat en Levante-EMV– que no estan ben planificats per als especialistes en la matèria ni els estudis de batxillerat ni la mateixa selectivitat, no fa falta dir que tampoc estan conformes amb els criteris emprats pels correctors de les proves d’accés a la universitat.
Mentrestant, qualsevol encén la televisió i veu canals que fan paüra perquè directament són armes de destrucció massiva i sense contemplacions. Mediaset i Atresmedia són els grups mediàtics que s’enduen la palma en aquest sentit, però per desgràcia no són els únics. No només per les seues cridaneres orientacions ideològiques, per respectables que siguen, sinó perquè les seues escandaloses programacions, que són una fàbrica sense fi de detritus contaminants a gran escala per a la salut pública, contribueixen a desarmar qualsevol intent benemèrit per redreçar la situació en casa o en l’escola. El nivell tòxic a què s’està arribant amb els seus experiments sociològics en illes perdudes i habitatges aïllats o nissagues com les dels Carrasco i Pantoja, per citar els més coneguts i d’actualitat, o tertulianes com l’Esteban i la Cifuentes, és de tal calibre que u acaba anhelant la televisió en blanc i negre/color i tan sols dues cadenes en què hi havia temps per al teatre, pel·lícules, documentals, dibuixos animats, musicals, programes culturals i d’entreteniment i, més tardanament, debats de nivell, com esdevingué des de la mort de Franco. Ni de lluny era la perfecció, però vist el panorama actual, què volen que els diga?
No, no soc un nostàlgic, sobretot perquè crec que el present no hi és: hi ha tan sols passat i futur, però tampoc un il·lús quan sap que el que relata és avui un impossible i que no és veritat que tot temps passat fou millor. És una forma d’expressar la disconformitat quan no es predica amb l’exemple i es pretén carregar aquest i altres desgavells consentits al sistema educatiu, com si d’un pou cec es tractés.
L’escola no pot ser de tot un poc i convertir-se en allò que al legislador se li ocorre a cada moment i a més sense consens, com sol esdevenir. No pot seguir sent un calaix desastre on ubicar les frustracions socials en massa perquè els docents es convertisquen en buròcrates, cuidadors, mediadors, sanitaris o, si s’escau, jutges i deixen d’ensenyar i contribuir a millorar l’educació dels més joves. Fa la impressió que l’escola és sempre la solució màgica als problemes quan en realitat no és així, encara que aquests s’intenten reconduir amb grans esforços i sense mitjans per part de la comunitat educativa. Els problemes segueixen latents a mesura que la menudalla creix, es fa adolescent i acaba l’edat d’escolarització obligatòria, tant si segueix estudiant com si no ho fa.