PRESIDENTS I ASPIRANTS DELIRANTS

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Després d’aquell atziac 7 d’octubre de 2023, a penes dos dies més tard, el recent investit com a MH en la Generalitat feia una referència en el seu discurs a l’atac de Hamàs a ciutadans israelians. I ho feia acusant de terrorisme l’acció armada “sense sentit i fanàtica” en un context internacional consternat pels assassinats i els segrestats. Mazón encarava la seua primera intervenció apel·lant a la responsabilitat, la humilitat i l’honor com a president d’un Consell de coalició amb VOX.

Mesos més tard, els faltà temps tant a Abascal com a Feijóo per a visitar Netanyahu durant l’ofensiva de l’exèrcit israelià a Gaza i transmetre-li que ells i les seues formacions polítiques estaven amb ell i no amb el govern espanyol, el qual, conjuntament amb Irlanda i Noruega, reconeixia Palestina com Estat. Els dirigents de VOX i PP explicitaren públicament el seu recolzament a un genocidi que, avui mateix, avergonyeix la comunitat internacional, sobretot als EUA i la UE. Als primers, perquè amb l’administració demòcrata li han brindat a Netanyahu totes les armes possibles i carta blanca per a fer i desfer en aquell desgraciat territori; als segons per mirar cap a una altra part i fer-ho des d’un silenci còmplice aterrador.

Al País Valencià i a Espanya en el seu conjunt (no diguem a Europa i el món sencer) encara hi viuen milions de persones que experimentaren en la seua infantesa més tendra el que suposaren en les seues vides guerres civils i mundials, acompanyades de calculats genocidis i un munt de calamitats difícils de descriure que, sense anar més lluny, avui revivim impàvids a Gaza i, per extensió, l’Orient Mitjà per obra i (des)gràcia d’un poble, l’hebreu, que patí com ningú en pell pròpia l’holocaust. El món a l’inrevés?

A ciència certa, no sabem el nombre real de víctimes d’una autèntica massacre que no té fi i ningú intueix quan acabarà, tampoc quan Occident deixarà de ser tan insensible com hipòcrita. El que sí sabem és que, entre els nostres majors, molts van ser fills de la guerra i de la destrucció i també que molts d’ells (més de set mil) van morir tràgicament en les residències madrilenyes abandonats a la seua sort durant la pandèmia. Ancians que van tindre la desgràcia de nàixer en guerra, créixer en posguerra i morir en democràcia, tot sols i deixats de la mà de déu, perquè el govern d’una correligionària de Mazón i Feijóo així ho decidí per allò de no col·lapsar les urgències mèdiques en aquella comunitat, aplicant rigorosament allò de “a grans mals, grans remeis (¡?)”

Dic jo si no estem parlant en el fons del mateix. En el resultat final, quina diferència hi ha entre una guerra, un genocidi i una pandèmia quan el resultat final són milers de víctimes innocents independentment de la seua edat?

Ningú es para a pensar que la dreta i l’extrema dreta (amb la connivència interessada dels demòcrates americans) són les causants avui de tanta desgràcia, destrucció i l’aniquilació d’un poble sencer davant dels ulls de tothom? Ningú es para a reflexionar que la seua forma d’actuar en cada cas ha causat estralls, sobretot entre la població més indefensa? Algú repara en el deute etern que tenim amb els nostres majors, aquells que nasqueren en guerra, ens bridaren una vida digna a base de sacrificis i moriren sense una mínima atenció mèdica, sols i sense poder acomiadar-se dels seus?

D’aquesta pols insuportable és el llot que esdevé, el figurat i l’autèntic que també pateixen molts conciutadans nostres des del 29 d’octubre, en què el govern valencià demostrà la seua irresponsabilitat, supèrbia i deshonor. Tot el contrari a què es comprometia solemnement l’actual MH un 9 d’octubre de 2023, a penes dos dies després de l’esclat d’una guerra que aviat es convertí en aniquilació, dos anys i mig més tard de la COVID-19.

No aprén qui no vol fer-ho. No valen excuses de mal pagadors. El món no és millor perquè és més còmode deixar-se portar, encara que siga a mans d’innombrables oportunistes delirants i interessats, però només en el seu propi bé no en el de la resta. Llevem-nos-ho del cap. És l’hora de dir prou d’una vegada per totes.