PRESUMPCIONS I CARÈNCIES
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
No hi ha, potser, millor reclam que la utilització interessada del llenguatge per a expressar quelcom que es creu o és excepcional prescindint dels superlatius, perquè queden segurament exagerats, i tirar mà de les comparacions literals. I és que quan el diccionari no és suficient en la seua infinitat de recursos, allò més fàcil és recórrer als tòpics.
Això mateix és el que solen fer alguns polítics i gestors en referir-se a una determinada intervenció –qualificada d’extraordinària- o a determinada obra –tinguda per excelsa. Al capdavall, el tòpic típic encunyat perquè surta el seu efecte entre la massa, estalviant-los més explicacions innecessàries. Amb el perill subsegüent de caure en la vulgaritat, però no només això, inevitablement també en comparacions odioses del tot evitables.
És el que fa uns anys esdevingué amb la restauració pictòrica dels frescos que Dionís Vidal executà primorosament en la parròquia de Sant Nicolau a València, un dels primers èxits públics de la Fundació Hortensia Herrero, quan, des que s’inaugurà la visita del públic, fou batejada com la ‘Sixtina valenciana’. Un afegit extemporani que venia a resumir una significada intervenció tècnica per allò de recuperar l’esplendor perdut, que no el magnífic quefer d’un excel·lent artista barroc, discretament relegat a un segon terme.
L’èxit de la nova Sixtina, sobtadament redescoberta, redundà en la congregació al llarg del temps de milers i milers de curiosos atrets per una paraula màgica que és sinònima d’excel·lència, molts d’ells sabedors de la seua existència llevat que mai no havien reparat en aquest petit detall fins que els promotors la utilitzaren hàbilment com a reclam del seu generós dispendi.
Hui, tothom sap què és la ‘Sixtina valenciana’ sense necessitat de calfar-se el cap, encara que el terme s’haja quedat per a estranyesa dels que sabem dels prejudicis que genera aquest paral·lelisme prescindible per artificial, fruit del màrqueting.
Exactament el mateix que, ara per ara, esdevé amb l’exhibició en el palau de Comunicacions de l’antiga col·lecció Lladró, en què -com que cal ressaltar les pintures de Sorolla atesa l’efemèride del centenari del seu òbit- s’ha decidit batejar una de les seues obres de petit format, ‘Llauradora valenciana’, com la ‘Gioconda valenciana’. Una nova baixada a l’infern de les comparacions odioses per innecessàries que, és de suposar, pretén activar el mateix efecte d’atracció que el cas adés esmentat. Si en aquella conjuntura, Miquel Àngel fou l’elegit com a padrí inopinadament, ara és Leonardo el seleccionat per a catapultar el llegat sorollista que sobredimensiona la mostra, molt per sobre de la resta d’obres d’art i autories. I tot just en l’avantsala de les Falles i l’efervescència per unes setmanes de tot allò considerat tradicionalment com part de les irrenunciables essències valencianes.
Si m’ho permeten, una coentor darrere d’altra que, en el fons, contribueixen a denigrar la solvència intel·lectual dels valencians, condemnats en el seu conjunt a viure de comparacions evitables per allò de, hipotèticament, valorar el que tenim i que fa cert el refrany castellà: “Dime de lo que presumes i te diré de lo que careces”.