Puçol recupera els tocs tradicionals de les campanes

Formen part dels campaners tradicionals de la catedral de València. Després de deprendre del mestre Francesc Llop en el Micalet, ara porten un any recuperant els tocs tradicionals en l’església dels Sants Joans i altres poblacions valencianes. En les festes de Puçol tornaran a tocar a mà els dies més significatius i, per a explicar als veïns els secrets dels campaners tradicionals, el dilluns 5 de setembre, a les 8 de la vesprada, han organitzat una xarrada i una exhibició de toc de campanes en els Sants Joans, actes als què esteu tots convidats.

Entrevista
—Qui és Joan Alepuz?
Tinc 24 anys, sóc de Benaguasil, pertanc als campaners de la Catedral de València des de l’any 2007 i m’he especialitzat en l’inventari de campanes i en l’estudi de les foses industrials, és a dir, les empreses que en els últims 120 anys s’han dedicat a fondre campanes.
He estudiat Història de l’Art i he fet el màster de Patrimoni Cultural i vaig començar amb l’estudi de les campanes perquè dos famílies d’antics fonedors van cedir el material a l’ermita de Santa Llúcia, on tenim la seu l’associació i al revisar el material vaig vore que hi havia documentació molt interessant sobretot el treball que havien realitzat durant més d’un segle.
—I Pau Martínez?
Tinc 16 anys i estudie un cicle d’enginyeria electromecànica, i estic en els campaners des de l’any 2014, encara que l’afició em ve des de xicotet, perquè tinc el campanar dels Sants Joans enfront de ma casa i em vaig familiaritzar amb el seu so des de xicotet.
—Com arribeu a conéixer-vos?
Joan: No estem sols, estem en l’Associació Cultural Campaners de la Catedral de València, que s’encarrega dels tocs manuals de la campanes de la catedral. A partir d’un programa de televisió em vaig interessar pel tema i em van acollir magníficament. Amb el seu treball estan situant la Comunitat Valenciana entre els llocs que més treballen el tema.
Pau: Per una amiga de ma mare ens assabentem que en el Micalet tocaven les campanes de forma manual. Em vaig apuntar i Francesc Llop em va acollir magníficament i em va començar a ensenyar.
—Francesc Llop és la clau.
Joan: En cap moment se cobra. Està basat en el respecte per la tradició, però no són estrictes, busquen donar una perspectiva de futur i un treball científic entorn del toc de les campanes. És un treball en grup. No som melancòlics, busquem que s’adapte al món actual. Hi ha un diàleg generacional entre jóvens i majors, inclús entre molt jóvens, perquè hi ha xiquets que s’acosten atrets per això del toc tradicional de campanes.

—Com vos organitzeu una classe per a ensenyar a tocar campanes?
Pau: No hi ha diferència de treball entre edats, perquè tots tenim la mateixa passió. Toquem, investiguem i treballem pel matrimoni.
Joan: Es toca quan cal tocar. No és un concert de campanes, es toca perquè hi ha un motiu (Corpus Christi, la Verge, Sant Joan…), sempre que hi ha un esdeveniment extraordinari, no perquè vullguem.
—Hi ha horari per a tocar campanes?
Sí, tenim una Consueta, que és una programació dels dies en què cal tocar les campanes i quin tipus de toc és en cada cas. Encara que no és tancat com una partitura, en la Consueta s’indiquen els conceptes generals i deixa llibertat als campaners per a prendre decisions sobre el resultat final: variar el ritme i l’estil, perquè cada un té el seu propi estil i és distint.
—Francesc Llop coordina el treball diari.
És el president de l’associació i té la responsabilitat de coordinar el grup de treball en cada cas. Per exemple, el dia del Corpus Christi estàvem 15 campaners en el Micalet… exigix una organització meticulosa per a coordinar-nos tots a l’hora de tocar.
Hui som una associació cultural i no cobrem pel nostre treball, amb tots els càrrecs habituals en qualsevol associació. Antigament hi havia un campaner en el Micalet que pujava tots els dies al campanar per a tocar tots els tocs, els ordinaris i els especials. I a més tenia el suport d’un ajudant, que no sabia més que donar-li voltes a la campana, però no els distints tipus de toc.
—L’associació se forma per a la catedral, però també treballeu en cada poble.
Pau: Tracte de recuperar els tocs tradicionals a Puçol i hi ha altres membres de l’associació que estan fent alguna cosa semblant en el seu poble. En el meu cas, vaig pujar el Dia de la Mare de Déu dels Desemparats de 2015 a tocar de forma manual, amb permís del sacerdot dels Sants Joans, Ismael Ortiz. I des de llavors continuem ampliant els dies en què realitzem tocs manuals.
Joan: La catedral és l’església més important de la diòcesi, d’ahí que es puga considerar la universitat de les campanes, però en cada poble hi ha campaners que estan començant a treballar en el toc manual de les campanes de la seua església. És una gran idea que en cada celebració siga la gent del poble la que transmet els sentiments del seu propi poble amb el toc personalitzat de les seues campanes. I no sols en festes, també en soterrars i un altre tipus d’actes.
—Una persona en cada poble és impossible que faça sonar les campanes.
Pau: Ens organitzem segons les festes que hi ha en cada poble. Ens reunim i veiem en cada poble quines festes són més significatives per a anar a cada lloc en el moment més destacat. Encara que quan és una festa que se celebra en tots els pobles al mateix temps, no es pot fer toc manual en tots els campanars al mateix temps… llavors acudim a l’ordinador: no sols fem tocs manuals, també utilitzem el toc automàtic, guiat per ordinador, quan és necessari.

Joan: Una màquina no arriba a ser un campaner mai, però un ordinador permet recuperar un cert mode “tradicional” de tocar les campanes, sempre igual cada toc, però no l’automatisme que s’ha aplicat en els últims 50 anys a Puçol, sinó una miqueta més personalitzat, distint. No ens tanquem a les noves tecnologies, són un bon complement al treball manual i tradicional dels campaners.
—Una queixa vostra és que el suport de les campanes ha de ser de fusta i s’està usant metall.
Joan: La fusta és el sistema tradicional que servia per a contrapesar les campanes fins als anys 60 del segle XX. A València s’ha utilitzat sempre fusta de carrasca, que resistix molt bé les inclemències climàtiques. Els instal·ladors de campanes automatitzades van substituir els jous de fusta per altres de metall, el que va suposar que es va uniformar el disseny personalitzat dels jous de fusta i el seu so particular. Es van instal·lar jous idèntics en totes parts. Hui proposem que els jous de ferro se substituïsquen pels tradicionals de fusta, amb el seu disseny personalitzat en cada poble.
—El so del metall és distint i a més dóna problemes al campanar.
Joan: Hi ha un altre problema addicional. El metall vibra i si és ferro el que l’utilitza la campana i en el jou el so és més agut, distint al tradicional. D’altra banda, les vibracions que transmeten el jou i la campana metàl·lica són molt forts per al mur del campanar. A més, el motor que hi ha en els Sants Joans i en la majoria de campanars valencians, és un motor que inicia el volteig complet de colp, el que suposa una vibració i una tensió major per a l’estructura del campanar, que es va deteriorant amb el temps. Són motors massa agressius amb el mur i els elements de les torres. El treball del campaner és més suau, perquè el volteig d’una campana es realitza a poc a poc, no de colp. És més respectuós amb el propi campanar.
—La caiguda d’una campana dels Sants Joans té a vore amb açò?
Pau: El que va caure a Puçol no va ser la campana, sinó el batall. La pressió que s’exercix sobre un punt depén del disseny i de la vibració: el que siga metall contra metall i que està dissenyada d’una forma distinta pot afectar a la seua seguretat… i pot produir que un batall acabe caient a terra, com va succeir en els Sants Joans.
Joan: A això cal afegir que estem molt prop del mar i això produïx una oxidació addicional en el metall, que acaba afectant al bon funcionament de les campanes. Necessiten una revisió periòdica, que no sempre es fa en tots els pobles.
—Com es crea una Consueta?
Pau: És una cosa històrica. El que hi haguera un Palau Arquebisbal a Puçol influïx molt en el tipus de tocs, perquè l’arquebisbe té uns tocs especials, distints als del sacerdot de la parròquia. Això afecta al disseny històric dels tocs que es realitzaven en l’església de Puçol.
Joan: Ara els tocs de campana s’han normalitzat i són semblants. Però abans estaven molt jerarquitzats en funció del tipus de veïns: veïns, sacerdots, arquebisbe… Hui caldrà organitzar un tipus de tocs més o menys estable i, sobretot, un grup estable que ajude a fer-los possible.
—Per a això heu creat a més una associació comarcal de campaners.
Pau: Sí, la seu està situada en el campanar de Massamagrell i volem que el grup toque en els campanars de la comarca: Massamagrell, Puçol, Albuixech, Rafelbunyol… Encara no hem tocat en el monestir del Puig perquè les campanes estan molt altes, però ho estem estudiant, igual que altres pobles com Massalfassar. Volem recuperar els tocs manuals en tots els pobles de la província. Que no sols siga la catedral la que realitza el toc tradicional de campanes.
—I com promocionar estos tocs?
Pau: Els tocs manuals del Micalet ens estan donant a conéixer entre els veïns, perquè és una cosa que no passa desapercebuda.
Joan: La web de la catedral ajuda molt, perquè difon gran quantitat d’informació. Però les xàrcies socials ens estan ajudant no sols als campaners de la catedral, sinó també a la resta de grups més locals. Estem en contacte amb campaners de diversos països, a més de tota Espanya, gràcies a YouTube, Twitter o Facebook, donant-nos a conéixer i deprenent dels altres. Som gent activa en les xàrcies socials.

—I algun esdeveniment que concentre l’atenció de tots?
Joan: Des de fa 25 anys hi ha una trobada de campaners de tota la Comunitat Valenciana, normalment un dissabte en un lloc on toquen les campanes. Ens ajuntem per a compartir experiències, intercanviar opinions i conéixer-nos. També hi ha algun grup que té campanar mòbil per a realitzar exhibicions en la plaça de pobles o llocs on realitzar exhibicions de tocs manuals de campana. I, per descomptat, realitzem actuacions els campaners tradicionals, sempre amb un plantejament didàctic, intentant explicar com funcionen, per què cada tipus de toc, quina era la història dels distints tipus de tocs, el seu significat cultural, la seua utilitat… i no deixem d’escriure en llibres de festes, acudir a conferències, organitzar xarrades, tallers per a totes les edats. Cuidar el planter i arribar a tot el món.

—El ritme de vida actual potser no permet massa tocs de campanes.
Joan: Cal evitar els abusos que s’han produït per la mecanització. És molt fàcil arribar a la sagristia i estrényer un botó. Abans el campaner tocava cada vegada que calia fer un toc, per tant es feien els precisos. El ritme de vida ha canviat molt i alguns veuen les campanes com un poc molest, que sobra. Però ací estem els campaners per a explicar i difondre el perquè dels voltejos de campanes… Però sí, hi ha hagut abusos i això cal combatre-ho. Han de ser els tocs precisos, però sense oblidar que els valencians som sorollosos i ens agrada viure en el carrer, una societat alegre i molt expressiva: les falles, les traques, la música, les campanes… són exemples d’activitats col·lectives en el carrer, una cosa molt pròpia de l’esperit valencià en particular i mediterrani en general.

—Donareu a conéixer tot açò en festes?
Pau: Sí, hem parlat amb Ismael i amb l’ajuntament i ja tenim organitzat un acte. Serà el dilluns 5 de setembre, a les 8 de la vesprada, en l’església dels Sants Joans. Consistirà en una xarrada explicativa dins de l’església, amb exemples de tocs i campanes. I després un concert de campanes, amb un de nosaltres explicant baix, en la plaça què se esta tocant, i altres pujats al campanar, voltejant manualment les campanes. És la millor forma que els veïns puguen vore, escoltar i entendre què són els tocs tradicionals de campanes.