QUAN EL CINEMA ERA SINÒNIM D’EVASIÓ I APRENENTATGE
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
En el darrer número d’aquest periòdic es va dedicar un reportatge als cinemes de l’Horta que ja no hi són des de fa temps. Un breu recorregut per les sales de fa poc més de quatre dècades localitzades en la majoria de les nostres poblacions a l’espera d’algun estudi monogràfic en profunditat que traga de l’oblit aquells venerats espais, els quals hui ignora la joventut però que tan importants foren per als seus pares, avis i, també, besavis. En realitat, la recuperació d’una geografia cinematogràfica de proximitat que no només va entretenir els nostres parents i veïns durant decennis, sinó que també els serví d’escola i lloc des d’on poder relacionar-se i viatjar en temps de misèria i humilitat extrema per les circumstàncies esdevingudes en la primera meitat del segle passat.
Fins i tot, la meua generació va gaudir dels cinemes de poble quan alguns dels efectes més perversos de la postguerra anaven allunyant-se feliçment des de finals dels seixanta en avant. Producte del babyboom, aquells espais fins a cert punt sacrosants s’omplien de bat a bat de xiquets que, alliberats de la tutela paterna el diumenge a la vesprada, corrien per l’interior, bramaven i consumien sorollosament tot allò que hi havia en la barra del bardeixant el pis fet un femer i portant de cap als aposentadors en plena obscuritat, interrompuda tènuement per la llum de la pròpia projecció. Sobretot en aquells films de kung-fu –amb Bruce Lee com fugaç de mestre de cerimònies- on tot eren lluites a pit descobert i bots increïbles, com també els de Bud Spencer i Terence Hill, en què l’acció estava garantida amb una bona dosi de castanyes no exemptes d’humor.
Era la dècada dels setanta quan el cinema japonès exportà el gènere fantàstic d’éssers monstruosos gegants lluitant en selves tropicals i amenaçant ciutats, però quan també seguien vius increïblement els films de Tarzan (de Johnny Weissmüller i els seus succedanis), Laurel & Hardy i, fins i tot, Xarlot (com anomenàvem popularment Charles Chaplin), en lògica correspondència amb els dibuixos animats que –amb comptagotes- podíem veure en la UHF de la televisió a l’hora de berenar: Mickey Mouse, Popeye o Donald, entre d’altres més moderns com Lucas, Piolin, Yogui, Correcaminos i Coyote, la Pantera Rosa…
Amb la Transició, els nostres cinemes de referència experimentaren l’atracció comercial per les pel·lícules eròtiques, moltes d’elles barrejades amb dubtoses dosis d’humor, vist amb certa perspectiva (protagonitzades per un actor italià menut i lleig que –ací batejat com a Jaimito– triomfava entre les actrius i, en versió casolana, per Pajares-Esteso), juntament amb produccions de caire social i polític entre altres gèneres. Així fins que arribarenRocky, Apocalypse Now, Grease, Saturday fever night, Star Wars, Indiana Jones… i, a poc a poc, la crisis dels cinemes de poble i, més tard, dels de les mateixes ciutats amb la generalització dels vídeo clubs en format VHS, Beta i CD-Rom. Un èxit passatger a l’espera de les televisions de pagament a través de les plataformes digitals, el pa nostre de cada dia.
En aquelles instal·lacions, moltes d’elles de prou abans de la Guerra Civil, van créixer, viatjar, somiar i conèixer-se els nostres més recents avantpassats quan desplaçar-se a Barcelona o Madrid –posem per cas- era gairebé una heroïcitat. Temples casolans del setè art farcits de cartells i fotogrames de grans produccions cinematogràfiques, com també de fotografies d’actrius i actors famosos pertot arreu, els quals publicitaven en cartells la programació doble setmanal en sessió contínua en les parets pròximes al trenet (a Foios encara en queda un record, ja arqueològic, d’aquella passió) i en altres superfícies locals semblants per a captar l’atenció del vianant. Llocs on els nostres més majors –privats de l’escola a tendra edat per les necessitats familiars- aprenien a comunicar-se i comportar-se millor, vestir i viatjar, fins i tot a Nova York, la ciutat que mitjançant les seues diverses skylines no deixà de transportar-nos a la modernitat, tan pròxima com llunyana. Al remat, la capital del món que millor vam conèixer sense eixir de casa, com aquell que diu, però que pot aplicar-se a qualsevol altra ciutat de cine que -molt més tard- hem pogut visitar.
Escric aquestes línies quan el meu pare, cinèfil confésdes de ben menut, fa temps que va perdre l’interès per veure pel·lícules en les sales i ara ni tan sols li atrauen les emeses en la televisió, atrapat de sobte en un món, el seu, que ja no existeix només que en la seua ment. Ell li deu molt al cinema, com sempre ha confessat, bo serà que ací ho deixe per escrit amb agraïment perquè almenys quedeconstància de la seua estima.