QUAN EL PODER ESDEVÉ OBSCÉ
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Probablement, hi ha tantes formes de poder com maneres d’interpretar-lo i catalogar-lo. A casa nostra, per exemple i pel que m’interessa ressaltar, només n’he seleccionat tres: els de caràcter públic, privat i comunitari. Tots tres a prova des del proppassat 29 d’octubre en què una pluja torrencial desbordà els llits dels conductes naturals per on discorren les escorrenties dels temporals i de les tempestes des de temps immemorials.
Una data que conjuminà fatalment els efectes devastadors d’una naturalesa indòmita amb la indolència i la incapacitat manifestes pròpies de l’ésser humà. Una concatenació de desgràcies (in)evitables que acabaren en tragèdia.
El poder públic, aquell que emanà dels vots que dipositàrem en les urnes i que l’assoliren representants del poble amb noms i cognoms, no va estar a l’alçada de les circumstàncies, sobretot aquell que el concentrà a través de pactes de legislatura en juliol de 2023. El seu més alt representant fou qui millor escenificà la irresponsabilitat sense subterfugis. Un tipus, com tots els que d’ell depenen políticament, que, d’haver exercit un paper semblant en qualsevol empresa privada, no haguera durat ni un minut més des d’eixa fatídica jornada en el seu càrrec, a banda de les responsabilitats penals que de la seua inoperància manifesta se li haurien demanat ipso facto en els jutjats
corresponents.
El poder privat s’ha manifestat entre les poblacions afectades amb inusitada rapidesa, tenint en compte que alguns que l’ostenten es troben entre les fortunes més importants de l’Estat. “Con dinero, cascabeles”, que diu el refrany. Mans i peus en l’obra, els diners d’alguns multimilionaris van arribant als damnificats amb molta més celeritat que els públics, sotmesos a controls i una burocràcia infinita per allò de la seua procedència, tan comuna com sacrosanta. Rics que, prèviament, s’han encarregat d’anunciar-ho als quatre vents per mitjà de la premsa i les xarxes socials, les quals els serveixen com a privilegiada plataforma publicitària, estranyament acrítiques en línies generals en altres de les seues parcel·les no tan altruistes.
El poder comunitari és efervescent i anònim, eixos són els seus innegables havers, però també els seus deures en manifestar-se en massa (el cas dels milers de voluntaris). No depén del poder polític ni del privat, però l’anonimat de la seua força i esforç es dilueixen per si sols per això mateix, per ser col·lectius o també individuals a través d’un munt d’ONG que canalitzen igualment les seues derrames solidàries.
A hores d’ara, doncs, tenim un president (i amb ell un Consell) que pocs volem i, menys encara, estimem.
Contracorrent, impopular i, fins i tot, de qüestionada legitimitat per insensible, inhumà i mentider alhora. Uns empresaris generosos amb els diners que els proporcionen a diari beneficis excepcionals obtinguts d’una clientela que, segurament, agrairia més que els brindaren a diari la baixada de preus i compartir beneficis que no pas regals a mode de pavellons d’esport, centres d’art i, especialment, una dubtosa compassió solidària en moments crítics. Per últim, una comunitat humana que actuà sense que ningú li ho demanara oficialment, sense cap recompensa econòmica, fent front a col·laboracions monetàries i en espècie anònimes que, després de tot, haurà de calibrar molt bé a qui votar atenent aquestes i altres qüestions que sospesar molt seriosament.
Al capdavall, el poder pot esdevindre obscé o sense màcula. Mentre que el segon existisca es podrà equilibrar la incidència del primer i, també, decidir quan calga qui no ens pot representar mai més en les institucions públiques després de la catàstrofe amb les seues seqüeles i tenint en compte les dos dècades d’autèntica foscúria (1995-2015) com luctuosa avantsala d’un autèntic desastre.
Dels tres poders esmentats, només el darrer ha eixit també al carrer, però, en aquest cas, per a manifestar-se contra el primer. Parapetat en el pes dels vots, el poder públic actua com si no res haguera succeït, fent oïts sords al clam de la multitud, com si amb ell no anara la cosa (tal com passà durant vint anys per a oblidar, recorden?). I és que entre la legitimitat i la decència s’interposa la vergonya, eixa que no coneixen els nostres representants electes que, circumstancialment, exerceixen un poder que no han sabut ni saben gestionar.