QUAN SE LI RETRÀ JUSTÍCIA A JOAN DE JOANES?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Abans d’ell cap altre pintor valencià havia assolit tan altes quotes de qualitat, ni durant tant de temps. Menys encara havia influït de tal manera en la pintura casolana. Després d’ell tampoc fins el segle XIX. Aquesta és la història coneguda de Joan Vicent Macip Navarro, més conegut com Joan de Joanes, l’estil sincrètic del qual vingué a recollir el millor de la pintura valenciana precedent i projectar-la cap el futur, més enllà del seu segle, sense cap competència fins el magisteri de Jeroni Jacint d’Espinosa.
Aquesta excel·lència li és encara reconeguda en una de les façanes del Museo Nacional del Prado, encara que la retolació del seu medalló commemoratiu segueix prestant-se a la confusió, on comparteix l’honor amb un altre fill del regne de València, Josep de Ribera, bé és cert que nat a Xàtiva amb posterioritat, de formació i trajectòria napolitana.
Joanes (Andilla, inicis del segle XVI-Bocairent, 1579) és, sens dubte el millor exponent de la pintura valenciana d’època foral, doncs cap altre pintor nat i actiu al reialme havia creat fins la seua eclosió en el medi artístic local un llenguatge tan original, actualitzat i permanentment atent a la novetat forana en una terra que, a pesar de formar part de la perifèria de l’imperi dels Habsburg des de Carles I, continuà sent residència d’influents magnats fins almenys 1554.
En definitiva, en el primer mig segle de vida del nostre protagonista havia arribat al cap i casal del regne en successives onades tot allò que anirà conformant el seu geni creatiu, a banda d’estampes o làmines proporcionades per la impremta. Dècades abans d’ell nàixer, el quefer de l’italià Paolo da San Leocadio (primer amb Francesco Pagano i, més avant, tot sol) esdevingué revolucionari, sobretot en residir en aquest indret fins 1520. Després, des del 1506 fins a l’esclat de la Germania, foren els Hernandos els que posaren al dia la pintura i els obradors valencians amb un munt de novetats importades directament d’aquella península. Més tard, l’arribada dels Piombo en l’equipatge de Jeroni de Vic, resident a Roma entre 1507 i 1521, i, un poc més avant (1527), l’enviament des de Nàpols de la biblioteca i les col·leccions dels avantpassats àulics del duc de Calàbria, poc després d’esposar-se amb la virreina Úrsula Germana de Foix, per no esmentar el cortile de l’ambaixador Vic per a ser muntat al seu palau capitalí. Per últim, i tancant aquest extraordinari cercle decididament cosmopolita com a pocs, la domiciliació al Real de València de Mencía de Mendoza com a duquessa de Calàbria, humanista i mecenes -resident fins aleshores entre València, Castella i Flandes- propietària d’una nodrida col·lecció de pintures, tapissos, libres, orfebreria… com probablement mai no s’havia vist en aquest indret (superant amb escreix la paterna del marqués del Cenete, dècades abans).
Joan de Joanes, des d’adolescent al taller patern de Vicent Macip fins la seua eclosió envers 1534, fou sens dubte una esponja que anà absorvint solapadament -emparat en un productiu anonimat que li permeté concentar-se en la creació d’un sòlid estil, genuí i de gran volada- tota novetat al seu abast, el qual es convertí en el segell distintiu dels Macip, sobretot a partir de la dècada del 1520 fins més enllà de la centúria. Cosa que li proporcionà a Joanes, amb la seua esposa i els seus descendents, fer gala del seu patronímic com a signe de distinció per sobre dels respectius noms i cognoms.
Circumstància inaudita en el panorama artístic valencià fins eixe precís moment que parla ben a les clares de la seua excel·lència artística i contrastada popularitat, encara que el progressiu declivi cultural de la societat valenciana durant la segona meitat del Cinc-cents privà Joanes d’una clientela tan exigent i el seu mecenatge – més tard revitalitzada amb el llarg pontificat de Juan de Ribera, arquebisbe i virrei-, al temps que el col·lectiu professional a què pertanyia tampoc era reconegut com calia. Baldes insalvables a què s’uniren per inèrcia els seus col·laboradors, admiradors i seguidors, els joanescs, privats del seu nervi creatiu que es van conformar en seguir indefinidament el mestre per a satisfer gran quantitat d’encàrrecs imitant-lo sense desmai i, irremeiablement, a la baixa.
Joanes morí septuagenari a peu d’obra mentre bastia les pintures del magnífic retaule de la parroquial de Bocairent, en col·laboració amb el seu principal seguidor, Vicent Macip Comes, el seu fill, qui des d’aleshores s’aprofità del seu bagatge llargament atresorat, convertint-se en el més fidel continuador, encara que privat del seu esperit innovador. Desconeixem si les filles del reputat mestre, Dorotea i Margarida, mortes donzelles en els inicis del segle XVII pogueren participar en el taller patern i, després, en el que prolongà el seu propi germà. Les fonts, no massa fiables en aquest sentit, tendeixen a ser favorables a aquesta col·laboració, però el ben cert és que, fins ara, cap document sanciona aquests sospita benintencionada per allò d’adornar la ben guanyada fama del progenitor.
Més de cinc segles després del naixement de Joan de Joanes i prou més de quatre del seu traspàs, l’excel·lent qualitat de la seua nombrosa obra conservada encara està a l’espera de ser reconeguda com a tal, el seu vertader nom encara es mostra confusament en el medalló honorífic del Prado i al Museu de Belles Arts de València tampoc no disposa d’una sala pròpia, a pesar que hi ha la voluntat de crear-la.
Si repassem els principals pintors valencians que han marcat una época a banda de Joanes, a l’esmentat Espinosa caldria afegir a Vicent López, Ignasi Pinazo i Joaquim Sorolla. No hi ha molts més de la seua significació i transcendència fins l’equador del segle XX. Tots ells han rebut l’atenció dels especialistes a través d’exposicions més o menys recents, en especial tant a València com a Madrid; tanmateix, la personalitat de Joanes resta pendent d’una actualització necessària no només en el context de la pintura valenciana del renaixement sinó en l’espanyola del seu temps. Al capdavall, la millor forma de contrastar la seua producció amb la d’altres reconeguts col·legues contemporanis i comprovar el mèrit de la seua exquisida contribució en el context del Segle d’Or de la cultura hispànica.