QUAN UN SUPOSAT INTERÉS COL·LECTIU VULNERA SISTEMÀTICAMENT EL DRET INDIVIDUAL (I TAMBÉ COMUNITARI)
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
No crec que un servidor siga sospitós de no recolzar polítiques que redunden en el benestar social, en els seus drets i deures tant com en els de la resta de veïns, com tampoc en la llibertat d’expressió a l’empar de la constitució vigent -almenys voluntàriament, que conste. En una societat lliure i democràtica (inalienada, vaja), argumentar explicant els fets i les accions hauria de ser una pràctica cívica saludable compatible amb la legislació vigent, en el cas particular d’un poble amb les ordenances municipals a l’ús.
Basant-me en eixe dret, no és la primera volta -em tem que, menys encara, la darrera- que pose el crit en el cel, la qual cosa esdevé molt més que una queixa, del poder omnímode que emana del consistori local a través dels seus regidors quan es tracta de prohibir sistemàticament la llibertat de moviments a una part de la població. En aquest cas la que habita el seu casc històric de forma recurrent, esclava (eixe és el terme just) de les seues decisions: ara d’uns, fa uns mesos d’altres i fa uns anys de tots plegats en succeir-se en el govern municipal. Eixa és la dura realitat.
Processons, bous al carrer, curses, carnestoltes, falles, fires, balls, cavalcades, cercaviles… són el pa nostre de cada dia durant l’anualitat, a banda d’altres que -de la nit al matí i sense previ avís- prenen cos alterant sobtadament la quotidianitat d’un determinat veïnat: per a ser totalment francs, els de (quasi) sempre, per a variar.
En contrapartida, una bona llesca de Meliana, el municipi en qüestió, gaudeix (no se m’ocorre un altre vocable) d’una pau i tranquil·litat que no només afecta a les zones residencials, sinó que s’estén a gran part de la localitat. No és que eixe veïnat pague més contribucions, posem per cas, és que en línies generals no forma part del nucli històric i, per això mateix, no viu amb l’angoixa d’unes celebracions constants al llarg de cada mes durant tot l’any. Llàstima de la desaparició de les associacions veïnals que tant feren durant els primers temps de la democràcia. Potser un altre gall cantaria en benefici de tots plegats.
Si a aquesta tessitura hi afegim la prohibició d’estacionar en la via pública davant, o a prop, del domicili amb l’excusa sovint peregrina de declarar bona part de determinats carrers com a llocs de (des)càrrega, molts ens trobem clavats en un atzucac que ens priva individualment i comunitària dels mateixos drets que gaudeixen la major part dels nostres conciutadans. I el pitjor de tot no és això, allò més disfuncional és que l’ajuntament actua amb una insensibilitat superlativa que s’ha convertit en regla, fent actuar d’ofici a la policia municipal.
Un poder omnímode, alié a uns mínims de comprensió -també cívica- que ni tan sols es substancia amb algun tipus de detall (llegiu agraïment) envers uns individus i, alhora, una part del col·lectiu castigat gratuïtament per a beneficidel comú. Com si uns i altres no fórem la mateixa cosa, com a la vista està.
A qui corresponga va adreçada aquesta queixa formal, la qual no és ni de lluny l’única. Un lament que naix d’anys i anys observant en pell pròpia que el poder municipal s’extralimita en les seues competències i sempre les paga el mateix sector del poble; com si viure al centre de Meliana fos, veritablement, un privilegi, quan és tot el contrari atenent l’argumentació ací expressada i que redunda en la convivència en pau i harmonia. És a dir, en igualtat de condicions amb la resta.
