Quant duraran els nostres monuments centenaris?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Els historiadors, historiadors de l’art i l’arquitectura, arquitectes, arqueòlegs, restauradors i paisatgistes ens enfrontem a diari amb els quefers propis de les nostres especialitats des del plànol pròpiament teòric fins el de la seua praxi, la qual cosa redunda en un major coneixement dels edificis objecte d’estudi i intervenció. Molts d’ells de caràcter públic i d’antiguitat més que centenària.
A tall d’exemple, les esglésies i els edificis religiosos, els castells-palaus, les torrasses o alqueries que a l’Horta es conserven, sovint erigits des del segle XIV en avant, constitueixen un patrimoni cultural mai suficientment valorat per la seua funcionalitat a hores d’ara i perquè, generació rere generació, se’ls ha conegut tal qual ara els contemplem, en línies generals. Des d’aquell temps medieval fins els nostres dies han patit nombroses intervencions més o menys profundes que els ha permès adaptar-se a les noves modes estilístiques com també a les necessitats canviants de cada localitat, sent enderrocats i alçats de nova planta en moltes ocasions, ampliats o reformats.
El ben cert és que eixes construccions són les que doten de caràcter els nostres pobles en els inicis de la tercera dècada del segle XXI. No podem imaginar-nos Paterna sense la seua torre, Foios sense el seu campanar, Albalat dels Sorells sense la seua fortalesa, Massamagrell sense la seua església, El Puig de Santa Maria sense els seus monestirs, Burjassot sense les Sitges, Alboraia sense l’alqueria del Magistre, Torrent sense la seua torrassa, Picassent sense la torre Espioca o Alaquàs sense el seu palau. Podríem seguir en tots i cadascun dels nostres llocs de residència i no acabaríem d’esmentar-ne d’altres més, afortunadament.
Tant és així, a pesar de les doloroses pèrdues i del creixement desmesurat dels nuclis urbans, que no hi ha poble o llogaret de l’Horta que no estiga arrelat a aquesta memòria històrica, permanentment viva i en ús. Una mena de carta d’identitat que, juntament amb el sistema hidràulic andalusí-cristià, la xarxa viària històrica i l’horta i el secà que es resisteixen a defallir a pesar de lamentables amputacions, a més del patrimoni intangible/immaterial que encara sobreviu, segueix fent-nos partícips d’una realitat gairebé mil·lenària.
Sovint me pregunte quant de temps podrem gaudir d’aquesta normalitat, atès que en els darrers quaranta anys hem vist com aquest ecosistema s’ha transformat radicalment alterant un difícil equilibri secular transmès de generació en generació. Testimonis que encara ens parlen d’altres temps en la nostra quotidianitat, sense necessitat dels llibres d’història ni geografia, tampoc de manuals d’història de l’art i arquitectura en què la immensa majoria d’aquests monuments naturals-artificials apareixen de forma testimonial. Quants anys més, o centúries, aguantaran aquests edificis en harmonia amb un medi en constant transformació i expansió? Ho hem pensat alguna vegada?
Els pobles de l’Horta s’han vulgaritzat fins a extrems difícils d’assumir avui perquè s’han confós el progrés, la tecnologia i el confort –la (post)modernitat, vaja- amb el creixement desmesurat mentre s’agredien amb sanya els trets que ens feien diferents, ni millors ni pitjors, senzillament nosaltres. És hora ja –i no sé si arribem a temps- de replantejar-se moltes coses, sobretot la darrera oportunitat de poder conservar un paisatge sense el qual no seríem no-res, i deixarem de fer-se grans amb la creença errònia de viure millor pel fet de ser-ne més, amb una major contaminació, un consum excessiu de recursos hídrics i elèctrics, una massa de vehicles insultant, l’excés de xarxes de comunicació o jardins innecessaris de gespa succedanis de l’únic que resta en ús i és alhora productiu des d’època andalusí, al remat el més gran monument (permeteu-me l’expressió) que ens llegà l’al-Andalus i que, des d’altres paràmetres, competeix -encara que no ens ho creiem- amb joies mundialment conegudes d’aquella civilització com la mesquita de Còrdova o l’Alhambra de Granada.