QUÈ ESPERÀVEM?

Albert Ferrer Orts –  Universitat de València

Hui ens escarotem a Europa -en particular al cor de la Unió Europea- per la desconsideració que demostra l’administració nordamericana cap a la nostra naturalesa social, política i econòmica. Inclús, fora de la UE, el despreci amb que ha començat l’equip de Trump pel que fa al seu soci prioritari, el Regne Unit. Quelcom inaudit en les successives presidències dels EUA des d’almenys la II Guerra Mundial.

El fenomen neoliberal i alhora proteccionista a ultrança que encarna l’actual mandatari resident a la Casa Blanca s’ha iniciat posant pau -imposant-la, vaja- en dos conflictes nascuts amb Joe Biden: Gaza i Ucraïna. Per un costat recolzant incondicionalment Israel (cosa que va fer amb escreix el demòcrata) i, per un altre, procurant pactar amb Putin les condicions de l’armistici (gairebé ignorant Zelenski i, de passada, la UE). És a dir, un autèntic genocidi -no hi ha un altre terme que millor s’ajuste- dirigit per Netanyahu i una invasió en tota regla de territori sobirà, els quals han causat un reguer de morts en combat i en la població civil difícil de precisar.

La tàctica de tractar de tu a tu amb Rússia, Xina i l’estat hebreu -suposem que també amb Corea del Nord-, menystenint una bona part del Vell continent, obeeix a que Trump i el seu equip de multimilionaris es senten molt per damunt dels principals valors que encarnen els seus diferents Estats, inconcebibles al seu país i soci prioritari fins ara en matèria tant econòmica com militar, a través de l’OTAN.

Els plutòcrates d’avui no entenen, ni tampoc volen, la socialdemocràcia, eixe afortunat experiment que và nàixer en un continent devastat pels efectes de la segona de les grans guerres i l’amenaça que aleshores suposava la URSS.  En veritat, una mena de barreja ideològica en què l’Estat assolia un paper protector dels seus ciutadans a canvi d’una substanciosa contribució econòmica via impostos, la qual cosa permetia -de fet segueix permetent a pesar dels estralls neoliberals- uns serveis públics de relativa qualitat a l’abast de tothom. Ja m’entenen: sanitat, educació, cultura, benestar social i, en determinats casos, transport metropolità gratuït.

De fet, una de les primeres impressions que tenen els nordamericans en visitar qualsevol país de la UE és eixa, la del paper protector que desenvolupen els seus Estats i que dota la quotidianitat dels seus integrants de quotes de benestar compartit impensables a l’altra banda de l’Atlàntic, a pesar de ser el país més poderós del món, on la paraula gratis encara existeix. Els ho diu algú com un servidor que durant anys ha impartit classe a estudiants dels EUA i ho ha viscut en primera persona. Es fan creus d’una sanitat pública universal sense necessitat de pòlisses, d’una educació de qualitat infinitament més barata i d’una àmplia protecció social totalment inconcebibles en el seu lloc d’origen.

Una idiosincràsia i qualitat de vida que no comprenen els republicans que regiran el poder durant els pròxims quatre anys i que, per això mateix, volen desterrar amb gestos i polítiques frontalment contràries que, a més, consoliden el neoliberalisme, trufat d’un particular American Dream que pretén endurir les regles comercials pactades i esquilmar del PIB de la Unió un major percentatge d’inversions en armament, a més d’apostar per l’ús d’energies no renovables i negar el canvi climàtic. En realitat, iniciatives aquestes darreres per les que també aposten tant Rússia com Xina (i, per descomptat, Israel i Corea del Nord). O, el que és el mateix, la llei de l’embut.

Què esperàvem després del primer mandat de Trump, em pregunte obertament. Què podem esperar d’ell, però també de Musk, Bezos, Zuckerberg i companyia si des de fa anys som addictes a X, Tesla, Amazon, Facebook, WhatsApp, Google, Apple, IBM, Microsoft… i ara ho serem més encara per mitjà de la Inteligència Artificial, posem per cas.

Mals temps per a la Lírica, com cantava Golpes Bajos metafòricament, és el que esdevé i de molt mala manera veient el primer mes d’iniciatives impulsades des de Washington: tant les de caràcter intern com les que afecten a la resta de mortals. Maniobres molt similars en el fons, tot hi ha que dir-ho, a la forma antidemocràtica d’actuar tant a Rússia com a Xina (i, també, a Corea del Nord i Israel). Veurem com quedem a Europa Occidental amb el totpoderós.