QUÈ NO DISTINGEIX LA GENERALITAT ELS 9 D’OCTUBRE?
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Aquesta setmana hem tornat a comprovar abatuts que la Generalitat no distingeix aquelles fites que representen en la seua essència el veritable cordó umbilical entre la llunyana fundació del regne de València i el present –i el que és pitjor encara- ni tan sols s’esmenten, a través del discurs institucional del primer de tots els valencians, esdeveniments històrics que sacsaren els fonaments del reialme.
Dit així, però, el missatge queda buit, orfe de sentit. Ara bé, si manifestem que la cartoixa de Portaceli compleix en uns dies el 750 aniversari de la seua fundació en temps de Jaume I i que, a pesar de l’interludi de la Desamortització, segueix servint per al mateix propòsit en un immoble que és un tresor encara viu de valor incalculable a les faldes de la serra Calderona, i que aquest mateix any es commemoren els cinc segles de la fi de la Germania, comprovarem que l’inici de l’escrit és força descoratjador perquè invita a reflexionar sobre tot allò que la Generalitat ignora i obvia, contribuint greument a falsejar la història del poble valencià, la mateixa (passada o recent) que es fa gala d’honrar cada 9 d’octubre enarborant la senyera omnipresent.
Són realment uns ignorants de llibre els nostres representants públics o s’ho fan? Què premien en realitat? Segueix el cafè per a tothom que caracteritzà la Transició? Crec sincerament que de tot un poc: manifesten un desconeixement preocupant, cada vegada més profund a mesura que les noves generacions ostenten responsabilitats en la gestió pública, i, alhora, practiquen una mena de cerimònia de la confusió en què fa la impressió que tot val premiant a destra i sinistra per allò d’acontentar. Serà per premis, guardons, distincions?
Si alguna cosa certa se’ls pot aplicar als governs nascuts del Botànic (tant autonòmic, com provincial i municipal, tret de puntuals excepcions), mal que em pese, és haver donat reiteradament l’esquena a la Cultura en majúscula, i en particular a aquells dels seus representants que es deixaren la pell abans, durant i després de dues dècades ominoses que acabaren per convertir-se en un malson i una llosa de la vergonya de què encara no ens hem desempallegat. A hores d’ara, el mal ja està fet i les conseqüències d’aquest arraconament intencionat ratllant la inanició pressupostària, també adobat de palmàries dosis de desconeixement i cinisme a parts iguals, es fan sentir després de set anys en el poder.
Diuen que en el pecat es porta la penitència: tanmateix, allò imperdonable és el paperot que en aquest sentit ha jugat l’esquerra, diuen que progressista, social i inclús tímidament nacionalista, així com la flagrant hipocresia de les seues actuacions en aquest sentit durant vora de deu anys. Temps hi haurà per a penedir-se, qui sap si en l’oposició contenta que alguns practicaren contumaçment no fa tant, quan necessiten com a coartada interessada, per a mantenir-se a dures penes en el govern, a aquells que crearen consciència per dignitat, criminalitzats per uns i castigats per ells mateixos.