RAMON MUNTANER, LA CRÒNICA I LES CASES DE BÀRCENA
Albert Ferrer Orts Universitat de València
A vegades la història ens depara sorpreses més o menys insospitades, més o menys rellevants, a pesar que el seu pes amb el pas dels anys sol ser difícilment rebatible. En aquest context, que un autor o una autora reconeguts escrigueren una o diverses obres rellevants en un lloc o en un altre relativament pròxims no té, segurament, major importància. Al capdavall, allò important és l’àmbit geogràfic i cultural en què ho feren en determinants moments de les seues vides, la resta no deixen de ser precisions i detalls que quan millor coneguts siguen major versemblança li proporcionen a l’escriptor o l’escriptora. En aquest cas en particular, Ramon Muntaner (Peralada, 1265-Eivissa, 1336), l’autor de la Crònica, important escrit històric per a la Corona d’Aragó i els monarques del Casal de Barcelona que abasta des de la concepció de Jaume el Conqueridor fins la coronació d’Alfons el Benigne. És a dir, uns 118 anys.
Segons el propi amanuense declara al seu inici, l’esmentat text fou iniciat el 15 de maig de 1325 (acte que acaba de complir, per tant, 696 anys) en la seua alqueria de Xirivella i la conclogué poc més de tres anys més tard. Detall que no passà desapercebut per als historiadors i erudits posteriors que cregueren –entre dubtes i certeses- que la població de l’Horta Sud fou la que Muntaner esmenta gojosament. Circumstància que ha mantingut a gala la localitat situada a l’Oest del cap i casal i, amb ella, la història fins a dates recents. Tant és així que Xirivella ha posat el nom de l’almogàver a una via pública, un institut i els premis d’història local que fins no fa massa patrocinava, establint llaços culturals amb Peralada, òbviament.
Les certeses, com dèiem, s’havien imposat als dubtes fins que les recerques de dos joves i contrastats medievalistes casolans (Vicent Baydal Sala i Ferran Esquilache Martí) han aportat noves informacions que reforcen els dubtes enfront les certeses tradicionals. Coneixedors com són de la comarca, de la documentació i historiografia, com del període, clouen momentàniament el seu estudi, “Una nova proposta d’identificació de l’alqueria mia per nom Xilvella de la crònica de Ramon Muntaner: les Cases de Bàrcena, al nord de la ciutat de València” (Scripta, 16, 2020, pp. 24-39), amb una nova ubicació de l’habitatge en què residí el gironí, per tant on va bastir el famós manuscrit.
Conscients que la troballa, de confirmar-se definitivament gràcies a noves i major documentades incursions seues, pot representar un tràngol per als veïns i les autoritats municipals de la localitat de l’Horta Sud -en fer gala durant tant de temps d’eixa efemèride i honrar com a pocs la memòria del cronista-, els autors declaren que es guien únicament pel seu instint investigador a la recerca de la veritat Quelcom que cal agrair-los perquè eixe, i no altre, és el seu comés: posar llum i dissipar tenebres.
Les actuals Cases de Bàrcena (pedania de la capital situada entre Almàssera, Bonrepòs i Mirambell, Vinalesa, Foios i Meliana), on des del Repartiment es documenta una Xilvella al-Xarquia fou, finalment, la Xirivella en què Muntaner va viure i escriure la Crònica; diferent per consegüent de la Xilvella al-Garbia que fou el nom de la població de l’Horta Sud en aquell temps llunyà. En altres paraules, la Xirivella de Llevant front a la Xirivella de Ponent és on els autors centren el debat i aporten noves dades i arguments que reconsiderar. Com dèiem al principi, pot ser un tema menor saber exactament on va viure Muntaner i on escrigué la seua obra quan estem parlant d’uns pocs quilòmetres de distància, però la història es construeix de veritats per doloroses que aquestes puguen ser.
Desapareguda de la toponímia actual d’aquesta part de l’Horta Nord el terme Xilvella/Xirivella, la població de l’Horta Sud farà bé en seguir honrant la figura de Ramon Muntaner i el que representa tant per als valencians com per als catalans, balears i aragonesos. Per a l’Horta Nord suposa també una gojosa noticia el fet que una personalitat tan polièdrica com la del català tingués el seu habitatge en una pedania tan popular i estimada, travessada de dalt a baix pel Camí Reial de Morvedre i bastant autèntica encara malgrat les pèrdues patrimonials i un urbanisme sempre agressiu.