REALITAT O FICCIÓ: DISTÒPIA
Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Hem assistit entre incrèduls i atònits, no sé si també (des)esperançats a un dels darrers episodis d’un dels majors espectacles del món. Així s’entenen i expliquen recurrentment les eleccions als EUA des dels mitjans de comunicació, entre l’admiració pel funcionament de la democràcia de la primera potència mundial (amb el permís de la Xina) i la sorpresa pels peculiars mecanismes que la fan possible i sostenen.
I és que aquests americans del nord sempre han sabut vendre millor que la resta tot allò que es cou entre Florida i Hawai, des de Califòrnia fins a Maine, amb el permís de Kansas, al bell mig del país, i ‘l’Amèrica profunda’. En realitat no han deixat de fer-ho des de finals del segle XIX, sobretot durant la passada centúria, en què tot allò que venia d’allà anava formant paulatinament part de l’ADN d’una Europa replegada i emmirallada (no sé si enclaustrada) en les seues particularitats històriques trets culturals i diferències irreconciliables.
El ben cert és que aquella societat relativament jove, malgrat nodrir-se de milions d’europeus a la busca d’un món millor que el que els oferia la seua terra, sembla avui un miratge de com l’hem viscuda i vivim mercè a com ens l’han volgut contar des de fa cent anys. Un temps que ha passat en un sospir, a velocitat de vertigen, i que mesurem a través de la seua cinematografia, la gran indústria de l’entreteniment que no ha deixat de contar-nos la seua història mitjançant múltiples petites històries quotidianes. Nova York, Los Ángeles, San Francisco, Miami, Filadèlfia, Las Vegas…, com els estats que prenen cos en la seua bandera com una constel·lació d’estrelles sobre blau celatge, formen part de la nostra idiosincràsia com ho poden fer les ciutats, províncies i autonomies on residim. És més, segur que coneixem millor aquelles realitats que la pròpia. Qui ha anat a Zamora, Palència, Ceuta o Melilla, posem per cas, o té la més remota idea de com són les seues gents, monuments i paisatges?
Ens queixem sovint de la seua colonització (i no només per les bases militars que ací arrelaren durant el franquisme o el neoliberalisme agressiu que vingueren per a quedar-se indefinidament), però en una relació d’amor-odi sempre guanya l’interès, i això és el que esdevé fins avui mateix: una relació de conveniència. Tindre a prop l’amic americà és tota una garantia de progrés, protecció i complicitats que s’ha teixit amb cura perquè el vestit perdure al pas del anys i les seues circumstàncies. Com s’entén si no la interminable dictadura? Com la nostra transició? Com s’explica l’actual monarquia? Com s’entenen tantes altres coses més? I no només això al més alt nivell diplomàtic, també els seus productes, la seua moda, el seu idioma, la seua (in)cultura i xovinisme, la tecnologia…
Tornant al principi, tot el que significa l’esperit americà hui el representen Donald Trump i Joe Biden, dos personalitats gairebé octogenàries que resumeixen en si mateixes les senyes d’identitat dels seus compatriotes en un escenari més enrarit que mai en què, fins i tot, s’ha parlat de conflicte civil (més cruament, de guerra civil) per allò de les tensions que l’administració Trump ha conreat amb sanya durant la presidència i ha multiplicat fins la insolència en la passada campanya electoral. No cap dubte que el segon ha guanyat en les urnes, però el no saber perdre del primer i la ideologia que encarna són la punta del iceberg d’una multitud de correligionaris que, a més, estan armats fins a la medul·la en una societat que posseeix uns 400 milions d’armes en els seus domicilis, segons les estadístiques més recents. En eixe sentit, les imatges dels manifestants ultraconservadors i ultranacionalistes portant pels espais públics tot tipus d’armament bèl·lic d’allò més sofisticat, amb total llibertat i impunitat, són un pèssim símptoma d’una malaltia congènita impossible d’extirpar i que va camí d’esclatar en qualsevol moment, governen republicans o demòcrates. Sobretot si eixa permissivitat que la seua constitució empara i justifica per a l’autodefensa es converteix en flagrant exhibició i intimidació respecte als que pensen diferent de forma pacífica i civilitzada.
Per a molts, els EUA han passat de ser una mena de terra promesa, o espill de virtuts gràcies a la seua pujança, afany se superació i valors democràtics, a pesar dels molts i sagnants dèficits que presenta, a convertir-se en un autèntic malson que podria acabar en un tràgic final a la manera de no pocs dels seus films d’acció o apocalíptics que tant ens agraden, però en les pantalles del setè art i des de la butaca, si pot ser amb bona companyia. Ara sabem a ciència certa que molta de la seua cinematografia –també la més crítica- ens avançava la deshumanització creixent d’una societat en descomposició. Una distòpia en tota regla que, una vegada més, fa certa la coneguda asseveració: la realitat sovint supera la ficció.