REPRESSIÓ LINGÜÍSTICA: EL MAL QUE NO CESSA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
No hi ha poble més desgraciat que aquell que, havent-se expressat majoritàriament durant la seua història en comú amb una determinada llengua -escrita, parlada i/oentesa, tant se val– al llarg i ample de la seua jurisdicció territorial s’enteste en menystenir-la i degradar-la fins l’extenuació, a pesar que, des de la promulgació de l’Estatut d’autonomia (amb la seua reforma), de l’aprovació de la Llei d’ús i de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, és no només cooficial sinó també la que li dona tot el sentit a la particularitat dels valencians dins de l’Estat espanyol. En altres paraules, no seríem valencians de no ser perquè l’idioma ens confereix eixa distinció enriquidora des de l’arribada de Jaume I d’Aragó, la cancelleria del qual l’emprà derivada del català en la confecció de l’ordenament jurídic d’un nou Estat medieval al si de la Corona d’Aragó: el Regne de València.
Un regne en què també es parlaven altres llengües atesa la procedència diversa dels seus pobladors com a colons, sobretot aragonesos, però també castellans, navarresos, gascons…, a més de catalans, òbviament. Per damunt de tot català en la seua versió casolana que, com el reialme, prengué aviat el nom de valencià quan tots aquells que no eren oriünds seus ostentaven la condició de forans o estrangers. Una situació que es va mantenir incòlume a pesar del canvi dinàstic propiciat a Casp, amb els Trastámara castellans, monarques que seguiren expressant-se i relacionant-se amb els valencians amb la llengua natural en què s’expressaven ells mateixos, els seus funcionaris, els jutges, els advocats, els notaris, el clero, els escriptors, els artistes, els músics, els mestres, els gremis o els camperols. En fi, el conjunt de la seua societat que, precisament, amb els nous reis, experimentà l’eclosió del seu particular Segle d’Or, lentament covat des de centúries anteriors amb el llinatge de la Casa de Barcelona.
No hi havia ciutat en què els seus veïns no s’enorgulliren de ser valencians ni de relacionar-se en la seua llengua materna: Morella, Sant Mateu, Traiguera, Vinaròs, Benicarló, Onda, Castelló, Borriana, Almenara, Sogorb, Sagunt, Bunyol, Ademús, Castielfabib, Ares dels Oms, Alpont, Xelva, Xiva, Xest, Paterna, Manises, València, Catarroja, Silla, Sueca, Cullera, Alzira, Algemesí. Énguera, Navarrés, Aiora, Cofrents, Xàtiva, Montesa, Tavernes i Simat de Valldigna, Gandia, Oliva, Elx, Crevillent, Asp, la Vila-joiosa, Alacant, Guardamar, Callosa, Oriola… El valencià seguia sent la llengua oficial, malgrat utilitzar-se’n d’altres de foranes. Un ambient lingüístic normalitzat al llarg dels segles i acceptat pels Habsburg dintre del seu imperi universal que, sobtadament, fou perseguit des de la batalla d’Almansa perduda contra els Borbons en el context de la Guerra de la Successió, que tan dramàtiques conseqüències va tindre per al Regne de València, derrotat i extint amb els Decrets de Nova Planta i, des d’aquell moment, obligat a supeditar-se a les lleis de Castella i expressar-se en llengua castellana. I així fins l’arribada de la democràcia fa només unes dècades.
El valencià solament es va conservar per les classes populars, fora dels circuïts oficials i aliè a l’acadèmia, la cultura i la ciència. També a l’àmbit eclesiàstic. Postergat i arraconat davant del castellà imposat fins principis dels anys 80 de la passada centúria en què tornà a entrar a l’escola i, més genèricament, les institucions locals. De fet, qui açò escriu –com altres més majors o més joves- fou educat en valencià però instruït llargament en una llengua diferent a la materna, estranya a la seua quotidianitat: el castellà.
Després de dècades de lenta recuperació, no sense polèmiques estèrils interessades sobre el seu origen i la seua dimensió intel·lectual, ara mateix, inopinadament, la seua estima i el seu ús tornen a ser qüestionats i a recular perquè així ho vol l’actual Consell, en què populars i l’extrema dreta impulsen la recastellanització a tots els nivells, temorosos per la desaparició del castellà, una broma de mal gust per a un idioma que s’ha convertit en el segon més parlat, escrit i entès del planeta.
La repressió lingüística ha tornat i, amb ella, l’inici d’un etnocidi calculat perquè en unes dècades no quede ni rastre de la seua existència, sí en canvi del castellà/espanyol i de l’anglès, els dos primers idiomes emprats al mon, els quals no corren cap risc de desaparició i, sobretot, no ens signifiquen ni de bon tros com a valencians. Molta culpa d’aquest desgavell la tenen Lo Rat Penat i la RACV, entre d’altres entitats subversives de mig pèl, en els últims decennis, seus on s’han anat acomodant individus tan mediocres com recalcitrants que, volent preservar un determinat valencià (anticatalà, deixem-ho ací), contribueixen de debò a la seua irremeiable destrucció. Quina penitència!