Saber dir no

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

No és fácil saber dir no a temps, quan toca vaja, per a determinat tipus de gent que, creguent que fa un favor llevant-se el seu temps per determinada causa, en realitat es fa un flac favor. Saber dir no implica, en el fons i en la forma, un acte de sinceritat que, a mig i llarg terminis, redunda en la salut mental i física de qui pren la decisió. Sobretot, tenint en compte que eixa col·laboració contrapèl mai no s’agraeix suficientment ni menys encara es paga. Ja m’entenen.

Un servidor, posem per cas, encara no ho ha aprés, i menys fer-ho quan l’aportació sol·licitada se n’ix del seu camp d’acció profesional, a risc de trobar-se entrebancs indesitjats en el camí que mai no haguera experimentat de no claudicar pensant més en el proïsme que en si mateix. Saber dir no no és -en moltes ocasions- un acte egoista, més bé una acció justa que evita sorpreses no massa o gens agradables.

Aquest dilema a què molts s’enfronten en la seua quotidianitat, pren una altra dimensió quan es tracta d’acceptar guardons i reconeixements (im)merescuts -de tot hi ha en l’hort del senyor, en diuen- patrocinats per les institucions públiques casolanes, en particular quan estan presidides per inquilins provisionals de distint i dubtós pelatge, guiats pel seu ideari clarament disruptiu -o contranatural, sent amables- des de les polítiques que posen en marxa.

Clar està que no hi ha institució perfecta, com tampoc ho són els membres que formen part d’ella en cada moment. Què més volguérem! Però acceptar, dic jo, en aquestes precises circumstàncies, un guardó tan important com el de les Lletres Valencianes per un tipus tan (re)conegut com Ferran Torrent, quan la Generalitat persegueix amb major sanya que mai el valencià normatiu impulsat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, se m’antull una gosadia, o pitjor encara, una greu irresponsabilitat. Més encara si es té en compte que, en aquesta nova edició amb motiu de la celebració del 9 d’octubre, l’Alta Distinció ha anat a parar a una mena de terraplanista lingüística, històrica i cultural com M. Desamparados Cabanes Pecourt, geni i figura.

I així seguim en aquest malaurat país (d’oportunitats inabastables per a la mediocritat rampant), en què l’esquizofrènia tot ho impregna per l’autoodi inoculat en un moment clau de la transició a la democràcia, conreat sense desmai fins avui mateix quan pren cos de bell nou en la Sala Daurada del Palau de la Generalitat.

Amb una de cals i una altra de sorra anem acumulant despropòsits que en res no beneficien un país bipolar fet a mesura dels que ens han anat governant; doncs, lluny de millorar amb els anys, es seguix aprofundint en la nafra per allò d’evitar la convivència pacífica entorn a una senya d’identitat irrenunciable com és la lengua que ens llegaren els repobladors fa tants segles. Per una altra banda, desprestigiada a consciència pels que ostenten la máxima representació dels valencians, amb la dèria que el castellà corre perill de desaparició.

Saber dir no és, sens dubte, el que ens falta a tots plegats per no seguir combregant amb rodes de molí, negant la historia i, pitjor encara, la raó mitjançant la lògica.