Seguim mirant-nos el melic
Article d’Albert Ferrer Orts, Universitat de València
Des del diumenge passat només han passat sis dies; tot un món –en diríem- en què aquelles persones de ment més perspicaç s’estranyaven que no hi hagueren fins eixe precís moment mesures concretes i eficaces que començaren per aturar els esdeveniments esportius (Atalanta-València CF o València basket-Olimpia Milano), l’inici oficial de les Falles i, ja posats, la manifestació del Dia Internacional de la Dona. Fites que congregaren milers de confiats participants, indistintament. Segurament pensaven que –sense pronunciar-se els organismes esportius internacionals amb claredat, com tampoc les autoritats municipals, autonòmiques ni estatals- la decisió s’anava posposant i ajornant per allò de, davant la incertesa, acontentar a tothom mentre no madurés un pla d’acció mínimament consensuat i, també, coordinat.
Només les diàries aparicions del Dr. Fernando Simón, com a preludi d’una crisi sanitària ad portas, anaven posant la ciutadania en situació, bé que entre la preocupació per les noticies, cada vegada més alarmants que arribaven d’Itàlia i la incredulitat del que des d’allà ens afectaria. Poc més d’una setmana després, anaven arribant les primeres cancel·lacions i, amb elles, el coronavirus a poc a poc, sense aturar-se ni un instant.
Els dos partits disputats a València abans referits ja es jugaren sense públic, les Falles es quedaren amb el cul a l’aire o entre dos clarors i la manifestació es realitzà amb normalitat en un clima de lògica preocupació. Des d’aleshores, sobretot des del passat dissabte a la nit en què va comparèixer el president del govern, la reclusió és la mesura que, uns per altres que és com dir tots plegats, s’ha imposat al ‘toc de queda’ de la declaració d’estat d’alarma.
Una situació inèdita que, encara que ja l’ha passada Xina i estiga immersa en ella Itàlia, no és el mateix sentir-la més o menys llunyana que tastar-la en pròpia pell, (auto)imposada vaja.
En aquestes breus sis jornades hem vist i escoltat (pràcticament) de tot, com aquell que diu: d’allò bo i, igualment, menys alliçonador o directament roí; també moltes estupideses, dit siga de passada. I això que, sent extremadament prudents, estem només en el començament de la travessera del desert, un viarany que –per moments- sembla ben costerut i ple d’entrebancs insondables per desconeguts.
Fins no fa massa, teníem a la vista les Falles i, amb elles, la primavera incipient, i, un poc més lluny (no massa), la Pasqua. Vaja, en quatre dies l’estiu, les vacances, la platja, la muntanya, els viatges… De cop i volta, ens trobem enclaustrats, atemorits, desorientats, a poc a poc desmoralitzats per quant arriben les xifres en plena pujada d’infectats i morts, sense treball en no pocs casos i tota planificació en el poal del fem. L’únic referent vàlid que tenim a hores d’ara és la supervivència, que no és poca cosa i de què som plenament conscients, però en altres circumstàncies ara abolides, clar està: la quotidianitat, la normalitat. Una tessitura ben complexa, no cap dubte, i de conseqüències del tot imprevisibles a mig termini.
Si alguna cosa bona pot traure’s d’aquest statu quo és del temps que disposem mentre restem reclosos al domicili, temps per a atendre allò que deixem sovint de banda o no prestem massa atenció o la que mereix, per a llegir i pensar entre d’altres coses més (com seguir treballant, si és que podem). Pensar en què som i cap on volem anar, i de quina manera. A veure si, després de tot, tampoc anem a trobar-lo tenallats pel catastrofisme del moment, corrent el risc subsegüent de perdre l’oportunitat de replantejar-nos de dalt a baix quin món desitgem començant per nosaltres mateixos sense oblidar a la resta, molt especialment als que segueixen subsistint a dures penes en tres quartes parts del planeta, als que la nostra almoina nècia –de la mà de la guerra, la fam i l’interés econòmic- no trau de la misèria ni ens eximeix de culpa de cap de les maneres.
Al remat, ¿qui sap quin efecte devastador tindrà en ells el nou virus, les seues víctimes propiciatòries a milions deixades de la mà de déu, i de la dels seus iguals còmodament instal·lats majoritàriament al nord?, ¿seguirem mirant-nos el melic?