SEIXANTA DIES D’ANGOIXA
Albert Ferrer Orts –Universitat de València
El proper diumenge, dos dies abans d’acomiadar l’any vell i abraçar el nou, s’acompliran dos mesos de la catástrofe que suposà aquella maleïda DANA per a tants pobles de la província de València. Seixanta jornades d’angoixa, dolor, frustració, ràbia i lluita interminable contra l’adversitat sent conscients que la desgràcia pogué ser menor, que no és poca cosa.
Dues mensualitats de privacions de tota mena en un escenari dantesc i la incertesa de saber si el teixit comercial i productiu tornarà a ser el d’abans en localitats que han perdut el batec de la quotidianitat. Reiniciar serà un dels talons d’Aquil·les sobre el que pivotarà la seua veritable recuperació, encara que això supose -independentment, o, a més, de les ajudes que vagen arribant- sacrificar-se més que quan els negocis funcionaven amb anhelada normalitat. Tot no dependrà de l’orgull de fer-ho possible, ni de les ganes per mamprendre de bell nou. Dependrà de molts altres factors d’índole personal, hi hagen incentius suficients o sense ells.
La reconstrucció, que tan bé queda en les paraules dels polítics amb poder de decisió, no serà cosa d’uns mesos sinó d’anys. Temps en què hi succeiran altres contratemps i noves urgències en el plànol estatal, com hem vist en Lorca, La Palma o la Vega Baixa. Un dia més pròxim que llunyà cap poble valencià -ni tampoc en el seu conjunt- obrirà els telediaris ni ocuparà els titulars dels rotatius. Diuen que és llei de vida.
Serà aleshores quan es podrà fer recompte exhaustiu de les veritables pèrdues, aquelles que, a més de sumar els danys directes de barrancades i riuades, puguen proporcionar una resta visible del que hi havia fa unes poques setmanes. Eixa serà l’hora de la veritat, quan els dies d’atordiment i desesperació natural vagen passant i quedant enrere.
Mentrestant, ja ho dèiem, tota ajuda serà poca des de la coordinació eficient dels recursos disponibles per les diverses institucions, la qual necessitarà que els integrants del Consell, del Govern d’Espanya, de la Diputació o dels Ajuntaments afectats i de les seues estructures orgàniques no deixen de xafar el terreny i fer-se visibles, a més d’efectius, en solucionar problemes i deixar de crear-ne, encara que siga per una vegada. Això es diu generositat i alçada de mires, si se vol, humanitat.
El temps posarà definitivamente a cadascú en el seu lloc, encara que dubte seriosament que alguns estiguen capacitats per a seguir al front i altres em produïxen recels per la forma en què han accedit a la magistratura i la seua procedència. En realitat, un escenari en què la Generalitat s’ha convertit en una mena de club de futbol, fixant a base de talonari sense importar que la política en democràcia té unes regles no necessàriament escrites que observar. Com ens recorden i adeverteixen, clarividents, analistes contrastats en diversos mitjans de comunicació.
Nadal passarà, com 2024 al que li queden poques hores de vida, no així els damnificats que seguiran perseverant per obrir-se camí fins assolir l’ansiada normalitat. Sobretot un munt de xiquets i joves, però també de gent major, a la recerca de l’esperança per retrobar-se en la via pública, en les cafeteries i els bars, als forns i les pastisseries, a les botigues i tendes, les llibreries… En definitiva, a reconéixer-se integrats en un paisatge habitat amable que els ha estat i és familiar a pesar del drama.
Seixanta dies d’angoixa que mai no podran oblidar, dissortadament. Que no devem oblidar.