¿Sensualitat, erotisme, pornografia?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
La setmana passada es feren ressò diversos mitjans de comunicació de l’afer entre alguns museus top i Pornhub a propòsit de les imatges femenines lleugeres de roba que formen part dels seus fons expositius. El web pornogràfic hauria utilitzat algunes obres conegudes d’eixos museus que estan en la boca de tothom per a fer publicitat dels seus continguts aptes per a majors d’edat, a més de fer-ho sense cap permís. En realitat no sé què és el que més ha dolgut als responsables de tan sacrosantes institucions culturals, tan puristes com decents vigilants de l’ortodòxia artística, si això mateix o que algunes de les seues joies de caire femení desvestides hagen aparegut en la virtualitat sexual per allò de la seua major visibilitat fora de context arreu del planeta.
Tret del permís per a utilitzar els seus celebrats continguts, que de segur no hagueren concedit ni satisfent les taxes de rigor, queda clar que mentre eixes obres han estat penjades del web han estat accessibles per a molts que ni tan sols les coneixien ni a elles com els seus autors ni els museus on es custodien. Una difusió cultural en tota regla a través de nus que a diari i sense cap escàndol el visitant contempla en el Prado, els Uffizi, el Louvre… sense major problema, encara que siga assidu a Pornhub en la seua intimitat.
Quan els respectius autors del “Naixement de Venus”, les “Tres gràcies”, les “Majas” o el “Origen del món”, posem per cas, pintaren semblants obres mestres de l’art universal, ¿com hagueren reaccionat de viure ara mateix? ¿Hagueren tingut els escrúpols dels seus custodis contemporanis? ¿Hagueren optat per rebre una determinada suma de diners per donar-les a conèixer, inclús en una plataforma de contingut pornogràfic, per allò de ser coneguts per més gent encara? Mai no ho sabrem, clar està, però són qüestions que susciten almenys la curiositat. Tanmateix, la seua obra ja no els pertany des de fa segles, sí l’autoria i el reconeixement però no la seua transcendència després de morts i soterrats.
És a dir, els museus a través dels seus gestors, alguns dels quals funcionen com a veritables ministeris de cultura en l’ombra, s’arroguen no només els drets que els confereix la seua custòdia sinó que també el que representen les personalitats dels seus autors, tan diverses i polièdriques, tan poc convencionals en no pocs casos (vegeu, com a exemple, la biografia del revolucionari Caravaggio).
Com els agrada als nordamericans, però també als europeus, les pel·lícules han de tindre un final feliç i això mateix és el que deuen d’haver aconseguit aquests museus respecte al suposat ús il·lícit de les seues obres -¿com diríem, sensuals, eròtiques, pornogràfiques?- a ulls de la premsa, tan políticament correcta sovint. En resum, si les contemplem en ells és moralment correcte encara que el contingut puga fregar la pornografia; del contrari, com el cas que ens ocupa, qui ho puga fer des d’una plataforma moralment reprovable sense l’autorizació pertinent atempta contra la seua pretesa raó de ser.
Per acabar, ningú s’ha preguntat seriosament en aquest contenciós pudorós el paper que realment li pertoca a la dona, en abundància representada (semi)nua en aquests temples de l’art i la cultura contemporànies. En fi, ací ho deixem, de moment.