SENTIR-SE HISTORIADOR DE L’ART
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Recorde perfectament quan s’estrenà ‘En busca de l’arca perduda’ (1981), així com quan la vaig visionar amb els meus amics ja entrats en 1982 al Cinema Gran Via. L’èxit del film, avalat unànimement per la crítica especialitzada, feu que no pocs dels espectadors –sobretot els adolescents preuniversitàris- veieren amb bons ulls dedicar-se a les humanitats i, molt particularment, a l’arqueologia, la història i la història de l’art. L’exemple d’Indiana Jones (professor, arqueòleg i aventurer) arrelà en l’esperit de joves que en poc de temps havien de decidir el seu futur acadèmic, amb permís del COU i el Selectiu.
Com deia, la influència de la pel·lícula fou decisiva per a orientar definitivament el seu camí. En conec uns quants, a més de mi. Encara que entenc que aquells eren uns altres temps i que hui aquella fascinació pot paréixer un tant infantil quan hi ha tanta varietat fílmica sobre el particular i, encara més, literatura ad hoc.
‘El nombre de la rosa’ (1986) en fou una altra que, basada en el llibre homònim d’Umberto Eco (1981), acabà per influir en els ànims d’aquella generació que ja poblava les aules de l’antiga Facultat de Filosofia i Lletres de l’Estudi General. Una novel·la excel·lent i un film magnífic que contribuiren a apropar l’Edat Mitjana des d’una òptica divulgativa diferent a la que s’acostumava en línies generals.
Rememore aquelles experiències, malgrat que en silencie d’altres per allò de ser més prosàiques i de caràcter íntim o privat, perquè després de cursar els estudis –aleshores de Geografia i Història- i de fer el doctorat quan no hi havia màsters o, si els hi havia, eren d’allò més elitistes, el panorama que se’ns obria a la majoria dels estudiants era o treballar de qualsevol ofici alié a la formació rebuda o perseverar i acabar la tesi doctoral o, més aviat, preparar-se unes oposicions d’ensenyament, o qualsevol altra per allò de sentir-se veritablement útils i començar a guanyar-se la vida el més dignament possible.
Aquells inicis de la darrera dècada del segle XX foren els de la creació del Departament d’Història de l’Art en la Universitat de València, com també del naixement de noves universitats públiques: la UJI i la Miguel Hernández. Període en què el malaurat Felipe V. Garín Llombart abandonava el Museu de Sant Pius V, o de Belles Arts, i s’embarcava a Madrid per a dirigir el Prado. Fill de l’aleshores totpoderós Felipe Mª Garín y Ortiz de Taranco, sempre em semblà un diplomàtic diletant amb un cursus honorum envejable només comparable, salvant les distàncies, a tipus com Javier Solana. Personalitats camaleòniques que visqueren el franquisme i abanderaren des de les seues distintes posicions i possibilitats la transició a la democràcia, convertint-se a més en els seus baluards fins l’edat de senectud. Avui observava Alfonso Guerra, com sovint faig amb Felipe González, i me n’adone amb major clarividència del pes específic d’aquella generació ancorada en el privilegi d’un passat anhelat que ja no tornarà.
Mai no he tingut cap relació amb Garín fill, amb el pare sí, quan inopinadament vaig rebre una trucada seua a propòsit d’un article publicat en la revista de l’Acadèmia de Sant Carles sent gairebé nonagenari. Uns suggeriments que no vaig entendre massa, tot siga dit de passada. Tanmateix, Garín Llombart, a qui he escoltat en diverses ocasions, semblava més un gentleman anglés o alemany que no pas un historiador de l’art casolà com els que conec i tracte a diari. Era alt, elegant i amb bona dicció.
Amb ell mor no només un col·lega, també ho fa tota una època d’esplendors personals i poder continuat que s’han deixat sentir allà on ha estat, amb València en primer terme. Un reflex en els camps de la museografia, la història de l’art i la gestió cultural a l’abast d’uns pocs elegits que, a banda de servir per a engrandir la seua figura, no ha servit per a servir com calia els dèficits al País Valencià. La prova més el·loqüent, la del cotó en diríem, és la situació en què es troba al Museu de Belles Arts de València. Un espai tan excepcional com desgraciat on l’empremta dels Garín es deixà sentir amb força durant dècades i que hui continua sent un calaix de sastre, precisament perquè han prevalit els interessos personals als generals, això sí envoltats de valenciania o espanyolitat pels quatre costats.
Quan s’estrenà el primer acte de les aventures de l’intrèpid Indiana Jones, Garín fill portava anys al museu, com el seu pare en l’acadèmia, més encara quan Sean Connery sublimà el franciscà Guillem de Baskerville, tanmateix res veritablement substancial no canvià a millor en el panorama cultural valencià depenent de tots dos. Tampoc després, atés el poder acumulat en matèria pròpiament cultural, si exceptuem la creació de l’IVAM en un context diferent i altres protagonistes. Nogensmenys, al caliu de pel·lícules com aquestes, o de suggeridores lectures semblants, anaven perfilant-se nous historiadors de l’art que, gairebé aliens als Garín, anaven solcant recte i renovant a poc a poc l’estudi i el coneixement de l’art valencià i així fins ara mateix. Noms, en línies generals, totalment desconeguts per al comú, sense aquell pedigrí paterno-filial òbviament, que senten la història de l’art com una vocació de servei permanent a la societat per damunt de llinatges i honors, sense major reconeixement que el treball fet amb honestedat intel·lectual. Per amor a l’art, gratis et amore, vaja.
Garín pare deixà com a únic deixeble al seu fill, però aquest no n’ha deixat cap reconegut explícitament, a no ser que algun descendent directe ho siga per lògica herència familiar com fins ara. En tot cas, com dèiem, poca substància de què beneficiar-se els valencians més enllà d’un cognom com a síntesi d’una forma molt particular d’entendre la cultura, l’art casolans i la seua gestió que bé pot resumir-se en els fastos excessius d’aquest Any Sorolla, pintor predilecte dels seus treballs mancomunadament o en solitari.
En realitat, a tots ens agrada que un valencià arribe a llocs tan inaccessibles sovint com els que ostentà el nostre protagonista al llarg d’una vida; com ara ho fa, pel que respecta al Prado, Miguel Falomir o, fins fa poc al Reina Sofía, Manuel Borja-Villel. Molt més delicat és ponderar fins a quin punt els seus respectius llegats de prestigi personal puguen beneficiar de retruc les sagnants mancances hi hagudes en terra pròpia, que no són només de caràcter financer per allò del deute històric de l’estat pel que fa a l’autonomia i els seus habitants.
Descanse en pau Felipe V. Garín Llombart, llarga vida a la història de l’art.