Símbols amb peus de fang

Article d’ Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Aquests darrers dies hem tornat a veure espantats la violència irracional que una part de la policia nord-americana usa, per allò d’imposar l’ordre, amb els seus conciutadans afroamericans. La penúltima acció dramàtica d’aquesta índole sobre George Floyd ha generat una nova onada mundial de repulsa, l’epicentre de la qual han estat els EUA, com no podia ser d’una altra manera; un país presidit per un líder galàctic (llunàtic?) que escolta el que vol i veu el que l’interessa a la manera d’aquella pel·lícula humorística “No em crides que no et veig” (1989), en què la dupla còmica interpretada per Richard Pryor (Wally) y Gene Wilder (Dave) fan de cec i sord respectivament. Poden imaginar-se el desgavell…

Tanmateix, el que més m’ha sorprès de les protestes són dues accions en què, principalment, han derivat: la violència i el saqueig, per una banda, i l’atac a determinats símbols en forma d’estàtues, per una altra, en un context pandèmic in crescendo. Malauradament, cada vegada estem més acostumats a veure com determinats grups acaben destrossant i espoliant allò que se’ls interposa, rebentant les marxes pacífiques si fa falta. No obstant aquesta sanya, també comprovem tots plegats com alguns manifestants s’adrecen cap a determinades escultures públiques i les pinten, les decapiten i/o, fins i tot, les tomben amb l’excusa de ser símbols que tenen a veure amb el racisme, l’esclavisme o el genocidi indígena.

Primer a Llatinoamèrica i després als EUA, passant per Europa (i Espanya), els actes contra aquesta mena d’art moble urbà s’han disparat per allò de rebutjar el reconeixement públic a la personalitat i les accions dels homenatjats. No vaig a entrar en la polèmica atès que caldria veure cas per cas, estudiar el context i el per què de la seua erecció en espais urbans públics, com esdevé al nostre país mercè a la Llei de Memòria Històrica. Però em resulta curiós que siguen precisament una part dels nord-americans els que volen aplicar-li la mateixa medicina als seus ‘heroics’ generals confederats -derrotats en la Guerra de la Secessió (recordem que la seua bandera està prohibida en les matrícules dels vehicles i vetada en edificis o diversos actes institucionals)- per allò de representar els valors reaccionaris del Sud i de l’esclavisme; circumstància que ha fet que films mítics com “El que el vent es va portar” (1939) estiguen en el punt de mira, tal com algunes cintes del mateix Walt Disney.

Parlant amb la meua filla sobre l’afer, em va dir si el seu purisme alliberador d’injustícies els portaria també a estendre l’ombra del dubte a un gènere cinematogràfic tan ‘americà’ com el Western, on els indis (així es segueixen anomenant genèricament des que Colón cregué que havia arribat a les Índies, i mira que ha plogut) són freqüentment, a més dels roïns, els grans perdedors davant de l’avanç dels blancs (i, suposadament, la civilització). Ja posats, podrien meditar si arramblar amb l’anglès, el castellà, el cristianisme i tota la literatura, el folklore, la gastronomia i un munt de tradicions (ni millors ni pitjors que les que hi havia prèviament, sinó les que imposaren els colons) i entonar el mea culpa per allò de ser els legítims hereus d’aquell extermini premeditat i a consciència dut a terme des de la seua independència de la Gran Bretanya. Inclús reflexionar si eliminar també el nom del continent, derivat del d’un italià que va adonar-se’n que era desconegut pels europeus en començar el segle XVI.

Açò em recorda que, en la meua estada a Xile, alguns xilens ens parlaven dels grans danys que havíem fet durant la conquesta, colonització i evangelització, sobretot en acostar-se el ‘Día de la Hispanidad’, allà commemorat com del ‘Encuentro de Dos Mundos’. És curiós que mantinguen tan fresca eixa realitat històrica (innegable) i que –molts d’ells- obliden estranyament que, abans de l’arribada dels castellans, gran part de la regió estava sota control de l’imperi inca; tal com la persecució i mort que, sent ja república, els seus nous governants fomentaren en la Patagònia, reducte d’indígenes que havien estat els seus pobladors naturals fins aleshores; com esdevé contemporàniament amb els maputxes (habitants, majoritàriament, de l’Araucania), desproveïts des de llavors de la seua terra i amenaçats en la seua identitat secular.

Bé faríem en no deixar-se portar pels impulsos producte de l’exaltació del moment i fer cas a la història, la qual explica i posa objectivament en el lloc que li correspon els fets del passat, així com les societats i els líders que els dugueren a terme. Els símbols, siguen quins siguen, tenen necessàriament els peus de fang. És una llàstima en aquest sentit que la història s’ocupe fonamentalment del pretèrit, un temps poc utilitzat pels que vivim un present sovint contradictori.