TARD I MAL

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Mònica Oltra arribà al gran públic valencià en el pitjor moment del PPCV, després de lustres de podrimer i flagrant descomposició als ulls dels seus i, el que és pitjor encara, dels que votaven en massa unes sigles sinònimes de corrupció a gran escala i desvergonyidament sense ser del partit. Zaplana, Olivas, Camps i A. Fabra, com Barberá, Castedo, Cotino, C. Fabra o Rus, entre els caps més visibles d’aquesta dreta, posaren al País Valencià en totes les capçaleres mediàtiques per a oprobi dels que mai no els votarem ni creguérem en terres promeses ni mítiques.

Entre tanta immundícia, Oltra suposà la bufada de vent fresc i net que tant necessitàvem, molt més que el PSPV de tota la vida (l’oposició contenta, que en deien) i inclús que Podem i altres forces progressistes. No tinc cap dubte que Compromís fou el revulsiu que ajudà a pegar una volta de 180º al desgavell i d’això en té molta responsabilitat la pròpia Oltra, la nostra protagonista.

El fet que, a més de vicepresidenta dels governs del Botànic, fos consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives ha estat cabdal perquè la insultant desatenció de l‘anterior administració -més enfangada en fastos fracassats que no pas en les persones necessitades- s’haja redreçat en benefici de milers de ciutadans oblidats a propòsit pels populars. Ara bé, per sort o desgràcia, tots tenim un passat que, ens agrade o no, forma part de nosaltres i ens acompanya com l’ombra a la llum mentre vivim. Oltra, en eixe sentit, té moltes llums i, inevitablement, llargues ombres que, ara mateix, no li fan gens bé ni a ella en particular, ni a la seua formació, ni al seu govern, ni als seus votants, ni als que sent-ho no combreguen necessàriament amb el seu partit. Oltra fa setmanes que hauria d’haver fet un pas enrere per molt innocent que es considere i independentment de qui haja interposar la denúncia.

El dia de la seua imputació feia paüra escoltar els noticiaris i les tertúlies arran la seua imputació. Crec que poques vegades la premsa ha estat tan unànimement demolidora en eixe sentit, tirant immisericorde (és el seu quefer) de l’hemeroteca, el seu particular bagul dels records i oracle. Feia falta arribar ací? Fa falta seguir alimentant la dreta i la ultradreta i fer-los també la campanya electoral gratis a un any vista dels comicis?

Mònica potser siga innocent, no em cap dubte de la seua honorabilitat, però el seu enrocament li està fent un flac favor als valencians que un dia veiérem en ella gran part de la solució al problema creat per desaprensius com els esmentats, als quals els està posant la catifa roja per a desembarcar en la Generalitat i les Diputacions –potser de la mà de VOX.

Actuar tard i mal és el pitjor que pot fer un polític de responsabilitat, sembla mentida que el seu cercle de confiança més pròxim no l’haja convençuda que una retirada a hora és una victòria. Però ara ja és massa tard, Oltra, el mal (a milers i milers de valencians que confiaren en ella) ja està fet. Què difícil és governar, quan complicat és saber dir prou quan cal!

Injustament, però així és, Mònica Oltra està quedant al nivell d’aquells als que tant contribuí a avergonyir i, també, davant dels que va ajudar a obrir els ulls quan recurrentment els votaven  majoria rere majoria. Els mateixos que tornaran a depositar el seu vot en el sac dels que depredaren el país a consciència i sense compassió, i que no siga pitjor encara si és amb l’ajuda dels més reaccionaris. Qui ho anava a dir?