TEMPS DE SILENCI
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
El 20 de gener a mitja vesprada seguia, pegat al televisor, l’acte de proclamació com a 47é president dels EUA de Donald J. Trump. La mateixa persona que el 6 de gener de 2021 encoratjà l’assalt a l’edifici del Congrés. El mateix que fou reprovat en dos ocasions sent president entre 2017-2020 -fet excepcional- i que no acceptà de cap de les maneres, carregat d’odi i rancor, el resultat de les eleccions de 2020; per no referir les causes judicials a què feu front (pendents, jutjades i, només en un cas particular, resoltes) des d’aquelles turbulències pretèrites.
En ser candidat i, després, president electe, els presumptes delictes i les previsibles penes associades a ells s’han esfumat, tret d’un que, a pesar de no comportar-ne per ser qui és, el situa com a convicte independentment de l’alta responsabilitat que ostenta. És a dir, un delinqüent amb fotografia i ADN en els arxius policials nordamericans. Una nova excepció a la regla.
La paradoxa que als EUA un element força disruptiu, que inclús atempta obertament contra l’ordre constitucional patri, assolisca la presidència del país més poderós del món és un fet. Quelcom que té les seues repercussions directes en el panorama (inter)nacional, els efectes de les quals albiren un futur immediat gens optimista, sobretot en haver concentrat al seu si l’alé d’algunes de les principals fortunes que, alhora, han fonamentat el seu creixement entorn la tecnologia aplicada a la comunicació, particularment digital. Avui un terreny adobat i ben fèrtil per a estendre gratuïtament tota classe de discursos sense cap filtre mínimament consensuat perquè la llibertat d’expressió no es confonga amb el llibertinatge comunicatiu (i el delicte encobert) a escala global, una autèntica gàbia de grills.
La plutocràcia ha arribat als EUA, espill en què es reflecteixen la resta dels estats de la seua òrbita. Només queda esperar que també arribe a molts més i comprovar en carn pròpia els seus efectes devastadors. Perquè el poble pla mai no ha vist en les veritables elits econòmiques el problema de fons, perquè resten llunyanes, completament inaccesibles; només l’ha observat en les classes mitjanes més a la mà, en aquells conciutadans que han exercit professions que els han proporcionat determinat estatus social emparant-se en la meritocràcia. Res nou sota el cel. Amb uns altres protagonistes, la història, tossuda, torna a repetir-se.
Sota aquest paraigües ultraconservador, egòlatra i inhumà que segueix sumant poder el poble pla dicta sentència per enèsima volta, agranant els que considera directament causants de les seues desgràcies, aquells que sempre han surat independentment de qui governe i que són conciutadans seus, sense anar més lluny. Aquells que no els ha anat malament amb els uns o els altres, indistintament, i que solen alinear-se escorats a l’esquerra mitjançant polítiques de tall progressista. Eixa és la veritable venjança de la massa adotzenada que decideix l’orientació de governs avui i qui la representa; què més fa que, com als EUA, siguen Trump i els seus col·legues d’interessos econòmics comuns si del que es tracta és d’ajustar comptes entre mortals.
El món és pot desintegrar i rebentar que el treball brut ja està fet. El poder econòmic s’ha investit de poder polític i tot sembla ser-ne un, sense cap distinció. El veritable progrés s’ha esvaït i la distància entre governants i governats s’ha eixamplat decisivament, potser sense esperança en el retorn. De què serveix la democràcia, doncs?
Davant els fets consumats i la nul·la eficàcia pedagògica de la raó i la lògica advertint incansablement dels perills d’aquesta deriva de costs imprevisibles per a la inmensa majoria tan sols queda el silenci, que no la resignació. Al capdavall, el misatge més breu i infalible davant tanta desinformació virtual a l’abast de tothom.
