THE DARK SIDE OF THE MOON…OF VALÈNCIA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
En 1973, Pink Floyd va traure a la llum un LP excepcional que revolucionà, fins avui mateix, el món de la música pop i moltes de les consciències d’aquella joventut que s’obria a la dècada a pesar de la crisi del petroli i la Guerra Freda. La modernitat havia arribat definitivament de la mà d’aquests genials britànics amb el permís d’un altre geni: Alan Parsons. A Espanya i, concretament a València, sobtadament s’apagava la veu de Nino Bravo, segurament el millor cantant que ha donat la terreta amb permís del melòdic Camilo Sesto. En realitat, dos mons que també retraten sengles societats.
Passats els decennis, els uns i els altres segueixen recordant-nos a través de les seues composicions la distància entre ambdós col·lectius: l’anglosaxó i l’ibèric. Separació sancionada a casa nostra inopinadament amb la tornada dels passodobles, les cobles i els boleros entonats pel cantant Carlos Mazón, festejats pel torero Vicente Barrera i seguits per una legió d’incompetents a la seua mesura intel·lectual. Precisament, els encarregats de tornar a fer-nos servir de rialla a la resta de l’estat per a vergonya pròpia i aliena.
Fa uns mesos, em preguntava obertament pel que fa a Madrid d’on havia eixit aquesta mena de gent, quina educació havia rebut i què pretenien amb les seues proclames i accions incendiàries només tindre poder. No ho sé realment, menys encara quan correligionaris seus com els valencians també han brotat ací com la brossa en un descampat. La qüestió de fons és que ja els tenim ací i per a quatre llarguíssims anys, com una mena de plaga que, cíclicament, revifa per a desfer a consciència tot el que s’ha llaurat darrerament,
El problema no són només ells, que evidentment ho són, la qüestió de fons és que en 2023 encara preferim l’Espanya cañí i el típic tòpic del Spain is different que no pas la modernitat de la mà de la ciència i del trellat. Si l’any passat fou Fuster l’homenatjat, aquest ho és Sorolla, dos valencians en les antípodes que ens serveixen d’exemple d’una societat bipolar.
A la lluna de València seguim, però afectats per la seua cara oculta i, segurament, més sinistra. No estem ací per a modernitats revolucionàries, sinó per a ofrenar novescarcallades a Espanya de la mà d’aquests còmics tan funests eixits d’una plebs tan ignorant com panxacontenta.