TICS PERILLOSAMENT PERNICIOSOS
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
En una societat com la de finals dels anys 90 de l’anteriorcentúria i del que portem de la nova en què les polítiques educatives han apostat per la integració, el respecte a la diferència, la solidaritat, el conreu de la pau i la sensibilització envers la naturalesa, crida poderosamentl’atenció que molts dels principals responsables en impulsar-les a nivel autonòmic siguen un clar exemple, en les seues respectives trajectòries públiques, de tot el contrari. A les palmàries evidències ens remetem, paradoxalment.
Dic jo que alguna cosa d’aquella voluntat per fer delsxiquets, adolescents i joves ciutadans respectuosos i responsables li sonarà a l’actual Molt Honorable des que entrà activament en política com a director general de l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ), allá per 1999, quan tenia entre 25-26 anys. Un càrrec que ostentà fins2003, és a dir el període a què em referia en l’encapçalament; clar, a no ser que una persona de la seuaambició, la qual anà acumulant llocs directius, tinguera en ment més el cursus honorum que deixar inequívoca empremta d’una vocació: la de servir a la societat ambhonestedat.
Clar que, sent un valor popular de la corda d’Eduardo Zaplana (i veient com ha acabat el de Cartagena), no ha d’estranyar-nos que la seua carrera s’haja estavellat en el moment menys pensat, quan tot semblava glòria beneïda –amb VOX dintre i fora del Consell. Mentre que el mentor no dubtà en pactar amb Unió Valenciana –d’infaust recordamb Lizondo i cia.-. fins engolir-se–la per a indigestió delsvalencians, al d’Alacant li faltà el temps per a intentar ferel mateix amb els d’ultradreta. Els que, al remat de tot, teledirigeixen els seus passos a pesar d’estar greumentqüestionat per allò de vendre definitivament l’ànima al dimoni i perseverar en seguir fins que el país rebente.
En el vademècum de Mazón no apareix cap de les virtutsque degué de potenciar quan fou jove, ni tampoc les que se li suposen a un individu de vora 55 anys, nascut quanFranco començà a consumir-se lentament fins acomiadar-se d’aquest món. En canvi, el seu continu viratge dretà, més que esborrar el que pogué (o degué) impulsar com a màxim responsable de l’IVAJ, palesa tics perillosamentperniciosos, els quals s’afegeixen als de collita pròpia que ha demostrat amb escreix aquests darrers cinc mesosfatídics. En resum, una col·lecció inaudita de males maneres al servei d’un únic objectiu: sobreviure com siga i a pesar de tot, contracorrent, contranatura.
Són massa els tics perniciosos del president de la Generalitat, sobretot enormement perillosos no només per al bon govern sinó pel mal exemple que, amb el seuentestament irracional, propaga a la població més jove. Eixa que va a la recerca de personalitats i conductes per a reforçar les seues pròpies en edats tendres.
Mario Conde, el rei emèrit, Zaplana, Camps, Cotino, Rus, ´Fabra, Barberá, Bárcenas, Rato… i un munt de gent de tots els àmbits socials i professionals han contribuït i contribueixen fatalment a donar una imatge forçadistorsionada del que són els grans valors cívics i èticsamb els que es treballa a diari en escoletes, escoles, instituts, universitats. Mazón no és, malauradament, l’excepció en el seu trist peregrinar enlloc, encara que la ciutadania li recrimine la seua covardia allà on vaja per covard i mentider compulsiu, per fatu i, en definitiva, per viure una realitat paral·lela. El pitjor de tot no és ja això, sinó el recolzament incondicional dels seus ací i a Madrid, com també el que li proporciona Abascal, pura irracionalitat suïcida de greus conseqüències presents i, no ho oblidem, futures.
