TOT ES MESURA AMB DINERS
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Probablement quasi sempre ha estat així, vull dir allò de mesurar l’èxit –siga de la classe que siga- per la seua assimilació amb els diners que genera: des de les relíquies en l’Edat Mitjana fins a la celebració de l’Orgull en els nostres dies, com també el món de l’art, al que tan atents estan els mitjans de comunicació. En realitat, no hi ha gaire activitat de certa rellevància social que no es mesure per la quantitat de beneficis que aporte, a pesar que la seua existència o celebració no haja estat pensada exclusivament per a aquest menester economicista.
Només volguera incidir en la qüestió artística, tan propensa a ser relacionada amb el seu preu, sobretot si tenim en compte l’interès que suscita en les seccions dedicades a la cultura per la premsa. És difícil no trobar qualsevol informació en aquest sentit quan les cases de subhastes no deixen de funcionar i ampliar el seu prestigi depenent de què trauen a la venda i com ho publiciten: davincis, caravaggios, zurbarans, riberes, murillos, goyes, sorolles, vangoghs, picassos… Com si, depenent del preu assolit en un moment determinat, un autor i període estilístic capitalitzaren per aquest motiu l’interès general i, per això mateix, difuminaren altres col·legues de professió i etapes artístiques.
Fins el punt que tothom té clar, per mínimament informat que hi estiga, que aquesta fira de les vanitats és d’allò més pareguda a un joc d’atzar com la bonoloto, la quiniela, el cupó de l’ONCE o la loteria, posem per cas. Per no esmentar la popular tómbola. Hi ha qui mai no sabia que a casa tenia penjada una bicoca d’aquestes característiques i desconeixia que posseïa un tresor, com professionals en aquests afers que anaven a traure a la venda un caravaggio sense saber-ho a ciència certa. En fi, tots hem escoltat alguna vegada històries per a no dormir en aquest sentit, i més exagerades encara o inversemblants, que ens han fet pensar si tindrem a casa alguna peça artística que realment ens solucione l’existència. L’art, com qualsevol altra activitat humana, es presta a aquestes cabòries quan els mitjans distorsionen interessadament la informació i li donen un caràcter quasi sobrenatural.
Aquest estat de la qüestió, és a dir, el preu de l’art, catapulta determinades obres, artífexs i estils com –paral·lelament- ignora altres produccions i artistes que tenen poc a envejar als anteriors. Una mena de greuge comparatiu en què els diners desequilibren la balança i l’equanimitat; en unes altres paraules, emboiren la història i la història de l’art aportant a la societat una lectura esbiaixada de la realitat, o, el que és el mateix, una sensibilitat parcial pel que fa a un artista i l’ambient a què pertany en sobrevalorar els uns sobre la resta injustament i, sovint, de forma arbitrària.
Personalment, és una particularitat que deteste de la meua professió, cada vegada més mediatitzada externament per aquesta febre que no cessa i creix exponencialment: etiquetar l’art amb un preu i, a través d’ell, proporcionar-li un relleu superficial que atempta directament contra el propi ofici d’historiar-lo. Al capdavall, la responsabilitat última de l’historiador de l’art: aportar-li valor patrimonial en contextualitzar-lo.
Molts dels artistes (homes i dones) només són coneguts a hores d’ara pel que esmenta la documentació, però no res sabem de la seua obra, en altres ocasions sabem de la seua obra però no res d’ells. D’altres coneixem els noms i les obres però no assoliren la qualitat dels seus coetanis més reconeguts i, per això mateix, la seua obra no sol mostrar-se en els museus, menys encara transcendeixen als llibres i els audiovisuals quan –com els més aclamats- formaren part de les seues societats i inclús foren influenciats per ells en algun moment o a l’inrevés
Per tant, des del prisma de l’èxit i la dimensió econòmica que uns pocs adquireixen i de l’anonimat subsegüent que acompanya una majoria, me pregunte si estarem creant –amb aquest estat de la qüestió latent- diverses categories d’art: un de caire elitista, apreciat sobre manera, publicitat i cotitzat constantment a l’alça, i un altre de segona classe impropi de la suposada exquisidesa primer. Un tema preocupant, sobretot perquè en aquesta dicotomia tenim molt a veure els historiadors de l’art des dels legítims interessos de cadascú i de com es guanya la vida.
Tanmateix, aquesta conjuntura sempre interessada, la de l’especulació en el món de l’art, porta implícites esclavituds, com sovint també injustícies que segueixen obviant la tasca de multitud de creadors plàstics, pretèrits i contemporanis, pel mer fet de no cotitzar-se com uns pocs ni haver recorregut determinats circuïts i sí uns altres no considerats en aquests menesters o infravalorats per això mateix. Artistes amb obra considerable, consistent i coneguda a l’espera de temps millors quan molts han passat a millor vida o la senectut fa inquietant acte de presència després de vides dedicades en cos i ànima a la creació.
Malauradament, tot es mesura amb diners encara, també l’art, però es corre el risc que els preus assolits en aquesta gàbia de grills (a l’abast d’uns pocs privilegiats) tergiverse el seu valor intrínsec (històric i social) per una determinada conjunció d’interessos espuris potenciats per uns quants que s’envolten de la bandera de la sensibilitat i l’estima per l’art per a fer directament un negoci tan legal com indecent en ocasions. Un panorama del que excloem l’artista, que es guanya el pa creant i venent per a subsistir, lògicament, com ha estat habitual fins ara.