TRAÏCIÓ, VENJANÇA O AJUST DE COMPTES?

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

Hi ha qui encara creu en la justícia, no sé si per convicció personal, democràtica o perquè no té més remei que fer-ho en un estat constitucional com el nostre. Però la justícia és un concepte que va més enllà del que predica la Carta Magna o es dirimeix en els tribunals competents i s’estén a totes les accions quotidianes en què participem com actors, encara que no haja d’intervenir necessàriament un jutge, o el jutge pot ser qualsevol en un moment determinat, inopinadament.

Igual que existeix la justícia, també ho és la reparació a la víctima declarada innocent (no acabe d’entendre allò de la no culpabilitat, tan de moda –mai millor dit- fa uns anys), quelcom que no es sol tenir en compte més enllà del veredicte exculpatori. En eixes estem a hores d’ara per tot allò que concerneix a un jove polític en actiu que, només fa pocs anys, prometia ser un dels valors a l’alça del PSPV. Tant és així que en 2015 fou elegit president de la Diputació de València. Un càrrec efímer que el posà contra les cordes en 2018 en esclatar l’anomenat ‘cas Alqueria’, obligat a dimitir en ser imputat i defenestrat del seu partit.

No vaig a entrar a descriure aquest assumpte judicial quan ja ho han fet amb escreix els mitjans de comunicació, només diré que un amic, alcalde aleshores d’un municipi de la Vall d’Albaida, en una conversa informal sobre Rus, el ionqui dels diners i aquella etapa negra de la política local valenciana, em confessà que –grosso modo– moltes coses havien de canviar radicalment en l’esmentada institució provincial després d’anys d’amiguisme i corrupció generalitzada. Ja se sap, hi ha moments en què cal fer taula rasa i de no fer-ho es corre el risc d’eixir escaldat.

El cas és que Jorge Rodríguez, alcalde d’Ontinyent i un referent en la comarca, hagué de plegar veles en veure’s obrint tots els informatius del moment i concentrar-se en la seua ciutat, on formà un altre partit per a guanyar per majoria absoluta en 2019 i també en 2023, fins el punt d’obtenir pels pèls una diputada decisiva per a inclinar la balança en la Diputació atès l’empat entre la dreta i l’esquerra. Moments d’autèntica glòria després del calvari judicial-mediàtic en què es veié involucrat. Glòria que es convertí en èxtasi quan a l’endemà del 28-M el jutjat encarregat del ‘cas Alqueria’ decidí el seu arxiu. És a dir, en només uns pocs dies, Rodríguez confirmava la seua autoritat a Ontinyent, obtenia el disputado voto del señor Cayo i, alhora, era exculpat de la seua gestió provincial.

Fent cas a la sentència de Camilo J. Cela, qui resisteix guanya, Jorge Rodríguez l’encarna a la perfecció, efectivament, però cal mirar el retrovisor per a palesar que aquest període no ha estat precisament un camí de roses per a ell, doncs en el trajecte ha mort el seu pare i s’ha suïcidat la seua mare, a més de la incertesa d’estar imputat com a presumpte cap d’una xarxa clientelar delictiva que venia de lluny. Ell i el seu cercle més pròxim sabrà en carn pròpia el que ha patit en un context tan advers, quan també Ximo Puig no deixà de promocionar de forma insultant i provocativa a qui havia sigut la seua dona de confiança fins que esclatà el cas, per a més inri.

Rodríguez és un polític d’esquerra, d’això no en cap dubte encara que fora del PSPV, no em cap dubte que també honorable, per la qual cosa –i després de negociar amb la seua antiga formació i el PPCV- no entenc del tot els crits de ‘traïdor’ que li proferiren alguns dels seus antics companys quan el vot decisiu per a dirigir la Diputació anà a parar als populars (seria bo saber quins foren els atrevits, segurament els panxacontents de sempre). Supose que l’alcalde d’Ontinyent medità llargament la seua decisió, la compartí amb els seus pròxims i, vistes les ofertes inversores d’uns i d’altres per a la seua comarca, optà per la més atractiva (a pesar de la connivència explícita amb VOX en la Generalitat), tenint en compte també –pense- les malifetes rebudes i les dures conseqüències que tingueren per a la seua trajectòria política i, sobretot, vida personal.

Curiosament, el beneficiat a curt termini del seu disputat vot (el PPCV), havia recorregut l’arxiu de la causa (ves a saber si per a pressionar Rodríguez), qüestió que es va resoldre el mateix dia 14 de juliol, la jornada clau, quan el nou president de la institució demanà públicament perdó a Rodríguez en el seu discurs de presa de possessió (el que equival a en la pràctica a la retirada del recurs).

Un poc més tard, l’alcalde d’Ontinyent declarà que si canvien els actuals gestors del PSPV, molt concretament Ximo Puig, el seu vot també ho farà en benefici de l’esquerra en el seu conjunt, però molt em tem que ni una cosa ni l’altra esdevindran, almenys a curt i mitjà terminis.

Pot considerar-se traïció l’acció de Jorge Rodríguez? Pense que no. Venjança potser? No estic en disposició de manifestar-me amb rotunditat meridiana. Tal vegada ajust de comptes? Segurament sí, en benefici propi i de la seua ciutat i comarca, que és el que no ha deixat de fer durant tants anys i això li ha valgut ser tan apreciat entre els seus.

I el futur? L’esdevenidor es soluciona sobre bases i conviccions sòlides i Rodríguez llaura recte pel que es veu, encara que l’esquerra institucionalitzada mai no li ho perdone com ell sap, sobretot des de fa un lustre i no només ara.

Accions com aquesta són també les que han soscavat la credibilitat de les dues legislatures del Botànic, això i les dosis de supèrbia que s’han destil·lat en el palau de la Generalitat mentre ha residit en ell el MH Ximo Puig, president al que li ha eixit el tir per la culata i, de retruc, a un bon nombre de valencians esperançats en què tot es pot fer millor.