UN ANY EN NOMÉS UNES LÍNIES
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Aquest any que acaba s’ha substanciat en 89 articles d’opinió i estats de la qüestió sobre variats temes que clouen amb aquest que tenen al davant, una mena deresum a 365 dies de cabòries. Poc més de 7 textos per mes, que és el mateix que dir quasi 2 escrits per setmana. Una activitat frenètica que supera amb escreix la productivitat d’altres anys en aquest i altres mitjans en què col·labore ihe col·laborat, incloent-hi els 84 articles de l’any passat en El Meridiano L’Horta.
Gener, abril i octubre van substanciar-se en 5 articles cadascun; febrer, març i maig ho feren amb 6 textos respectivament; juliol i setembre acabaren amb 8 escrits cada mensualitat; agost i desembre clouen amb 9 treballs; mentre que juny i novembre finalitzaren amb 11 col·laboracions cada mes. Escriptura frenètica –polèmica sovint- que pretenia abordar moltes de les temàtiques que estaven d’actualitat en la comarca, en l’autonomia, en l’estat o internacionalment, juntament amb altres més o menys conegudes i, també, de diverses per les que sent especial vinculació, com les pròpiament històriques i artístiques. Una activitat intel·lectual intensa que m’ha proporcionat reflexionar i redactar al ritme dels esdeveniments com si en realitat formara part d’una redacció periodística a l’ús, d’eixes que cada volta menys s’estilen i resten en franc declivi tal com la seua independència.
Especialment intensos han estat els mesos estivals, període en què la política municipal, autonòmica i estatal entrà en un grau superior d’ebullició arran els comicis de maig i juliol que tan desfavorables foren, en termes generals, a les polítiques progressistes i que impulsaren malauradament una formació profundament antisocial com la ultradretana VOX. Un fenomen extemporani que reviscola entre sectors desorientats i joves amb missatges calculats de caràcter antidemocràtic i pòsit negacionista, per allò de distingir-se de la resta tensant fins el deliri el diàleg parlamentari. De fet, els pactes PP-VOX ens han conduït a un atzucac en drets i llibertats insòlit quan la Constitució acompleix 45 anys. Viure per a veure, i a l’any que ve les eleccions europees esdevenen fonamentals per a calibrar la veritable força dels ultramuntans, desitjosos d’acabar amb la pròpia Unió Europea i enfortir els nacionalismes caducs i reaccionaris que representen.
Dramàtica ha estat la tardor, amb l’atac suïcida d’Hamàs a Israel i la virulenta reacció de l’estat hebreu cap els palestins de Gaza amb l’excusa d’acabar amb els terroristes. El resultat a poc d’acomplir-se els 3 mesos de violències indescriptibles és la destrucció sistemàtica de la franja i l’aniquilació de desenes de milers de palestins (sobretot els més menuts i indefensos amb crueltat inaudita) i qui sap si la dispersió final de milions d’ells a terra de ningú, expulsats definitivament del seu territori davant la mirada còmplice d’Occident. Un vesper que està posant en alerta tota la zona, des del Líban fins al Iemen, passant per Egipte, Aràbia Saudita, l’Iran, l’Iraq o l’Afganistan. Això, més la invasió russa d’Ucraïna i altres tants conflictes armats arreu del món que resten mig oblidats o oblidats del tot, com les seues víctimes innocents.
A les portes de 2024, l’any entrant no pinta millor que el que deixem al darrere, sobretot mentre no prenguem consciència del que ens seguim jugant a nivell humà i a escala global, amb el canvi climàtic com a teló de fons fent-se cada cop més present i conseqüències tan visibles com dramàtiques, si no es posa remei de forma àmpliament consensuada aviat.
En realitat, entre un any agonitzant i el següent nounat no canvia no res si els que els transitem accidentalment no posem alguna cosa més de la nostra part, un mínim de responsabilitat, humilitat i humanitat. No és massa demanar, no ho és i de nosaltres depèn en exclusiva.