Un detall desconegut en el ‘Retrat de la família Errázuriz’ (1905), de Sorolla

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

En una altra col·laboració de fa uns mesos en aquest mateix periòdic, com anys abans havia estat a Xile, ens fèiem ressò de la importància del país austral en les trajectòries de dos dels valencians més internacionals en el transcurs dels segles XIX i XX: Sorolla i Blasco Ibáñez. En elles dèiem que no s’entén l’un sense l’altre en la seua particular conquesta d’Amèrica.

Un viarany iniciat pel pintor que seguí fil per randa l’escriptor quan el primer va conèixer Rafael Errázuriz Urmeneta (1861-1923), destacat membre del patriciat de Santiago que, atret per la fama de Sorolla, li encomanà fins a 21 obres, entre les que destaca sobre manera el “Retrat de la família Errázuriz” (Col·lecció Masaveu, Oviedo).

Errázuriz era advocat, empresari i polític, a més de viatger impenitent i culte escriptor que, finalment, exercí de diplomàtic en la Santa Seu entre 1907 y 1921.

En l’obra de referència, un dels millors retrats grupals de J. Sorolla, executada a base de fotografies que el xilè li enviava al valencià a través d’una sucosa correspondència que abasta entre 1895 i 1923, hi apareix, tanmateix, un detall que la crítica artística ha passat per alt: l’escultura que presideix la tauleta que hi ha al costat del pròcer llatinoamericà d’origen basc. Un esbós que recorda la ‘Victòria alada’ de Talca, monument, aquest darrer, orgull de la capital de la Regió del Maule, que té la seua particular història.

Detall gens intranscendent al nostre parer, ja que encara que la petita escultura de bronze pot inspirar-se en una obra homònima d’origen napolità, com diu la fitxa catalogràfica de la Casa Museo Sorolla a Madrid (inv. 20194, 45x36x22 cm), és, alhora, la mateixa que apareix al costat de Rafael Errázuriz; molt semblant a la ‘Victòria alada’ talquina, obra dels francesos Lleó Cugnot i Eugeni Guilleume (1868-1873), que hagueren de beure en la mateixa font d’inspiració italiana o de semblant.

Una peça escultòrica en bonze daurat, aquesta darrera, que no es feu per a aquesta ciutat del migjorn xilè sinó per a un monument al port peruà del Callao, en commemoració de la victòria del Perú, Xile, Bolívia i l’Equador sobre l’armada espanyola el 2 de maig de 1866. El qual mai no es va erigir per la seua excessiva grandària en el seu conjunt i, per això mateix, l’escultura fou guardada a la duana portuària.

L’esclat posteriorment de la guerra del Pacífic, que enfrontà entre 1879 i 1883 als xilens amb els peruans i els bolivians, ocasionà que, finalment, el Batalló Cívic de Talca s’hi apropiara d’ella com a botí de guerra en commemoració de la victòria dels primers i la traslladara a la ciutat austral entre 1882 i 1883, on fou col·locada prou més tard (1904) al damunt d’un obelisc en l’Albereda O’Higgins. El terratrèmol de 1906 feu que aquesta fos guardada a prop del Teatre Municipal fins 1935, fins que fou instal·lada en un altre emplaçament, la plaça d’Ignasi Serrano; encara que un altre sisme en 2010 obligà de bell nou a amagar-la fins la recent restauració de l’obelisc de l’Albereda rematat per l’escultura, entre 2011 i 2015, a cura de l’artista Lluís Montes i el recolzament de la Universitat de Talca.

Tornant a la ‘Victòria alada’ del retrat de la nissaga Errázuriz, no cap dubte que aquesta fita esdevinguda a Talca un any abans de la realització de la pintura per Sorolla hagué d’impulsar al polític xilè perquè l’esbós, propietat de Sorolla (molt similar, com es pot comprovar), presidira la tauleta que el precedeix, com a símbol del paper hegemònic del seu país en la política regional sudamericana. No debades, havia estat ministre en els governs de Frederic Errázuriz i Germà Riesco uns anys abans.

Ara que acaba de començar l’Any Sorolla, fem constància d’aquesta modesta informació que feia temps que ens rondava pel cap, sobretot després de romandre en aquella ciutat llatinoamericana i haver observat el procés de restauració del monument en el seu conjunt entre 2013 i 2015.