UN MUSEU INVISIBLE
Albert Ferrer Orts Universitat de València
L’arxiconeguda firma Lladró, de l’Horta Nord, disposava fins el 2015 d’un excel·lent museu de pintura i porcellana situat a Tavernes Blanques, la població en què s’hi ubicà el centre neuràlgic de la mateixa, coneguda internacionalment per les seues elevades quotes d’originalitat i qualitat. En realitat, aquest contenidor es complementava amb un altre espai museístic: la casa dels Lladró a Almàssera, d’on eren oriünds els tres germans fundadors, Juan (†2017), José (†2019) i Vicente (†2019).
Tanmateix, el museu pròpiament dit, reconegut per la Generalitat com a tal el 6 de febrer de 2012 (DOCV, 6279, 7.3.2012, p. 7.010), s’anà bastint pacientment des d’anys arrere pels Lladró gràcies a l’adquisició constant d’obres d’art –pintura fonamentalment- amb l’assessorament d’historiadors de l’art com, per exemple, Alfonso E. Pérez Sánchez (†2010), exdirector del Museo Nacional del Prado i reconegut expert en matèria pictòrica, i les famoses figuretes porcellàniques que, des de 1953, els donaren fama mundial als Lladró, a Tavernes i, de passada, a la comarca.
No cap dubte que la nissaga era sinònima de prosperitat, fruit de l’èxit aclaparador de les seues produccions durant dècades i de la progressiva diversificació de les seues inversions, quan decidiren inaugurar el museu homònim en el seu conegut centre empresarial, ‘La Ciudad de la Porcelana’, amb pintures que anaren adquirint en subhastes, posem per cas. Un contenidor expositiu excepcional on el visitant podia trobar obres dels primitius valencians, Vicent Macip, Joan de Joanes, Joan Ribalta, Josep de Ribera, Jeroni J. Espinosa, Marià S. Maella, El Greco, Sánchez Cotán, Valdés Leal, Zurbarán, Vicent López, Antoni Cortina, Ignasi Pinazo, Josep Benlliure, Segrelles o Sorolla, inclús Rubens. Una col·lecció exquisida per a Tavernes Blanques, digna d’exhibir-se en els millors museus per la seua qualitat i estat de conservació.
Arran les dificultats que darrerament arrossegava l’empori industrial i comercial, coincident per una altra banda amb el canvi generacional que s’albirava a càrrec dels descendents dels pioners, culminades amb la venda del teixit empresarial a un fons d’inversió nord-americà, ja fa sis anys que el museu tancà les seues portes al públic i s’emmagatzemaren les seues obres, les quals ixen de tant en tant dels dipòsits amb motiu de la seua exhibició puntual en altres museus i col·leccions arreu l’estat. Una vertadera llàstima que ens priva de contemplar obres mestres de la pintura valenciana i d’autors internacionalment reconeguts a dos passos de casa, com aquell que diu.
Ignorem del tot fins a quan serà un museu invisible, si es manté la consideració com a tal per la Generalitat i qui són realment els seus propietaris. El que queda clar és que, de seguir així les coses, les peces ixen puntualment de Tavernes però perquè es contemplen (i revaloritzen) en altres latituds. Al capdavall, una col·lecció efímera per al gran públic –el de l’Horta en primer lloc- i els historiadors de l’art que va nàixer com a una inversió més i que, per això mateix, un dia es dissoldrà presumiblement en el mercat de l’art, el mateix d’on va eixir perquè així ho volgueren els tres germans ja difunts.
En Google, el Museo Lladró encara hi és, però accedir al web del mateix no és possible perquè ja no existeix com a tal en les condicions que hem descrit. Si algun curiós vol saber-ne dels seus fons, particularment pictòrics, haurà d’acudir necessàriament al catàleg que redactà Alfonso E. Pérez Sánchez, La Colección Lladró, Tavernes Blanques: Lladró Comercial, 2004 [203 pp.], DL V4083-2004, ISBN 84-609-2514-5. Una pena, tot siga dit.