Una galtada a la indiferència
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Qui no es va sorprendre quan va veure Will Smith interrompre la Gala dels Oscars per a propinar-li una sonora galtada al seu presentador? De tan increïble arribà a semblar una actuació programada quan es produí, no així –clar està- quan aquell va seure’s de nou i, destemperat, començà a amollar amenaces a Chris Rock, qui, potser, tampoc estigué massa afortunat en el seus comentaris en forma d’acudits.
Així quedà gravat en directe i quedarà per a la posteritat el primer acte violent d’uns premis cinematogràfics de fama mundial. Sobretot, quan els protagonistes són dos humoristes que s’han encarregat en la seua llarga filmografia de fer-nos riure i passar-ho bé com a espectadors. Un problema afegit més, si m’ho permeten, en temps complexos pel que fa a la llibertat d’expressió i l’autocontrol que s’imposa també en el món de la creació, sobretot en el de l’humor.
Lluny quedaren molts tipus d’acudits i de cançons de gran popularitat perquè, vists amb certa perspectiva, feien riure o ballar a societats atemptant directament contra col·lectius vulnerables, determinades races i les dones;fins i tot quedà fossilitzada la floreta típicament castissa amb què alguns s’adreçaven públicament a elles. Un paisatge, el pretèrit, que encara reviscola en les lletres d’alguns cantants d’èxit entre l’adolescència.
Tanmateix, reconeixent que per a tot hi ha límits, o que no val tot, sobretot quan s’ultrapassa barroerament el respecte al proïsme amb la intenció de denigrar-lo per allò de provocar la rialla fàcil i irreflexiva, no és bo emmordassar l’humor per se, com tampoc la seua vessant més refinada –intel·ligent, en diríem-, que necessitem a nivell individual i col·lectiu per a llevar-li dramatisme a la vida i veure el got mig ple davant les truculències amb què ens ensopeguem a diari, quotidianament.
No és bo que qui tinga veritablement sentit de l’humor l’amague o el reprimisca, com tampoc que qui no el tinga no aspire a ser un poc més feliç mercès a eixe do que altres tenen. Una societat sense sentit de l’humor és una societat malalta, condemnada al fracàs, precisament per patir de la capacitat per a burlar-se d’ella mateixa, tal com esdevé individualment. De tant en tant, riure’s d’un mateix és la millor teràpia per a engaltar el dia a dia i deixar en el calaix les moltes frustracions i els pocs èxits amb què transitem.
Seqüència d’El nombre de la rosa (1986)
No hi som a l’Edat Mitjana que tan bé va retratar, a propòsit dels llibres i de les biblioteques, Umberto Eco en El nom de la rosa, ni en un monestir baix-medieval –aleshores centre privilegiat de cultura- en què s’ocultava, si fos precís enverinant els curiosos que el fullejaven d’amagat, un tractat sobre la rissa escrit per Aristòtil perquè el bibliotecari veia en ell la perversió, més pròpia dels micos i fins i tot del dimoni que no pas dels humans.
Ser excessivament correctes no condueix enlloc, com tampoc menystenir la gràcia i els graciosos. El problema és, com li ocorregué al graciós de Will Smith –o altres tants com ell-, fer-nos passar unes bones estones com a espectadors des de la ficció per a, finalment, descobrir un mala pota integral en la realitat, davant dels mateixosnassos de milions dels seus admiradors com a actor. De cop i volta s’ha convertit en un mal exemple, d’algú que ha fonamentat la seua fama i fortuna en l’humor però que aquest no sembla formar part veritable de la seua existència, només quan interpreta.
Segur que Smith es penedeix, i més que ho farà en avant, d’aquella galtada i de les paraules grosses que l’acompanyaren tot seguit abans d’aconseguir l’Oscar a millor actor. Tot i això, és jove i popular com per a revertir aquesta situació i, predicant amb l’exemple en primera persona, convertir-se a diari en defensor de la no violència, el respecte i la pau a través del sentit de l’humor, per descomptat. Tant de bo la seua mala acció i consciència servisquen per a pegar-li una galtada, però a la indiferència.