Una nova febre constructiva segueix arrassant l’horta, o el que d’ella va quedant a pedaços
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Els que visqueren la postguerra saben bé què són els pedaços en la roba, cosits amb cura per dones que feien de tot quan a casa entrava el justet per a poder surar. Ja se sap: pobres però honrats. Pedaços als pantalons, les camises, jaquetes, faldes o bruses allargaven la vida útil dels vestits fins que passaven –ple de pegots afegits- als més menuts de la casa. Una dinàmica recurrent que privilegiava el pa nostre de cada dia a altres vel·leïtats i que hui anomenaríem ecològica, quan no res es malbaratava precisament perquè poc o gens hi havia que posar-se a la boca.
Clar que aquest patiment, més estructural que no pas conjuntural malgrat les conseqüències nefastes de la Guerra Civil, que va sofrir la immensa majoria de la població espanyola no interessa massa els nostres polítics impulsors de la Llei de Memòria Històrica ni potser els investigadors d’aquell temps. La República, la revolta militar, l’acció bèl·lica, la repressió subsegüent i la dictadura solen ser els temes més cridaners i vindicats mentre la carestia, la fam, la malaltia o la pobresa i la misèria ocasionades durant més d’una dècada són, diguem-ne, sacrificis a benefici d’inventari menys interessants o atractius en afectar a tanta gent (la plebs, vaja).
L’Horta (com les altres hortes casolanes), en aquells temps truculents que tampoc s’ensenyen a l’escola des d’aquests dolorosos paràmetres, esdevingué l’oasi salvador tant de valencians com d’un bon nombre d’espanyols famolencs que, per no tindre, no tenien ni un pedaç de pa negre que posar-se a la boca a diari. El llaurador, l’haca i el matxo, el carro o el forcat, juntament amb l’aigua secularment administrada des dels assuts dels rius i el fem regenerador dels estables, galliners i les conilleres proporcionaren en aquells anys amargs el complement imprescindible per a fer vàries collites a l’any per a abastir els mercats: blat, creïlles, moniatos, naps, cebes, dacsa, verdures, alfals, civada, tabac, taronges, carabasses, melons, síndries… que poc tenen a veure –en alguns casos- amb els cultius d’èxit avui: xufes, carxofes, tomaques, albergínies, cols… La necessitat s’imposava al mercat al contrari que ara.
Aquella València feliç que treballava a destall de sol a sol en el camp perquè bona part del país mengés i no defallís després de la desfeta militar no deixa de ser la mateixa que s’ha engolit des de fa mig segle bona part d’aquella felicitat figurada, aquella mena d’oasi que els més grans encara recorden perquè gràcies a ell i els seus llauradors van sobreviure a l’hecatombe. Quelcom del que els més joves no tenen ni idea ni, el que és més greu, els polítics locals, provincials i autonòmics que han anat passant per les institucions democràtiques fins avui mateix.
Eixa València feliç no ho és des de fa tant de temps… És més, comprovant la renda per càpita dels valencians amb els d’habitants d’altres zones de l’estat hem acabat per descobrir la València infeliç que, realment, és quan mai no s’ha apostat per la feracitat de l’indret dintre d’un ecosistema sostenible gairebé mil·lenari. A tall d’exemple, ¿per què el Tribunal de les Aigües és un bé immaterial reconegut per la UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat i no ho és l’Horta? ¿Algú ho entén? Es cataloga una part però no la totalitat, quan l’un sense l’altra no té cap sentit. A veure si el valencià Juan Andrés Perelló Rodríguez, ambaixador delegat permanent d’Espanya davant la UNESCO, aprofita el càrrec per a esmenar aquesta fatal incongruència i, alhora, contribueix a la seua salvació. Per demanar que no quede.
Recorde tot açò, incoherències incloses, perquè així ens llueix el pèl i veiem com cada vegada queda menys horta i aquesta desapareix a un ritme autènticament vertiginós. A hores d’ara, posem per cas, hi ha municipis que segueixen creixent desaforadament, frenèticament a la recerca d’unes dimensions insultants com València, Alfafar, Alboraia, Albalat dels Sorells, Paterna… I així seguiríem i no pararíem en una cursa francament irracional que, continuem denunciant, no condueix enlloc en concentrar desenes o centenes de milers d’habitants mentre s’arramblen sense compassió els termes municipals i les partides tradicionalment hortícoles. Els guanys a curt termini ceguen les nostres autoritats passatgeres i fan multimilionaris els especuladors de sempre, els veritables vencedors d’un pols desigual en què sempre parteixen amb avantatja. Pa per avui i fam per a demà, tornem a insistir.
Malauradament, no podem ser més clars ni dir-ho més alt tampoc. Servisquen aquestes línies, de bell nou, per a mostrar la disconformitat amb les praxis a què acostumen els polítics, no importa el seu color a aquests efectes. L’equació grandària=qualitat de vida=ecologisme no és possible quan a consciència es trenca per sempre l’harmonia que caracteritzava aquest ecosistema: horta+marjal+secà amb el creixement mesurat dels pobles i de les ciutats. Cal deixar ja, urgentment, de fer pedaços el paisatge antropitzat des de fa centúries i revertir els papers amb decisió per atorgar-li a aquest d’una vegada la primacia sobre l’asfalt, el formigó i el ciment que l’ofega per sempre.