Una part… de la memòria viscuda

Article d’Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Fa temps vinc pegant-li voltes i més voltes a un tema de fons incòmode que, per obvi potser, no cride massa l’atenció, sobretot en temps com aquests en què l’Església catòlica –a què pertanyem culturalment, vulguem o no- està sovint en el punt de mira de l’opinió pública per qüestions que tenen a veure amb el passat sempre present i l’actualitat sempre immediata. La primera d’elles no deixa de sobrevolar la pedra en què s’assenta, el dogma, i, amb ell, allò bo i dolent que, com a institució humana, ha deixat com a llegat fins ara mateix. La segona, en bona mesura conseqüència de l’anterior, com fa per a projectar-se cap al futur, sempre incert.

Eixes dos fites candents, en una societat com la present, adquireixen una nova dimensió en un calidoscopi que varia segons es moga. El passat sempre present ens retrotrau a diversos enfocaments: l’oralitat transmesa, l’experiència pròpia i la informació rebuda des de l’objectivitat i la subjectivitat de les fonts. L’actualitat sempre immediata ens situa entre l’opinió i l’acció. Al remat, un joc d’imatges multicolors reflectides en espills i vidres en què cadascú escull la seua visió depenent de la seua personalitat i pren decisions segons la seua mirada.

Uns veuen en el catolicisme la seua justificació vital per damunt de tot, altres es mostren indiferents (amb un peu dins i un peu fora, si se’m permet el símil) i altres més el perceben com una disrupció amb els valors que representen la raó i la llibertat, en suma la democràcia. Tot i això, com deia, la institució més antiga i consolidada d’Occident segueix debatent-se a diari per a adaptar-se als nous temps i sobreviure en les primeres dècades del nou mil·lenni. Nous reptes, vells dilemes.

Qualsevol dels nostres pobles o ciutats ha surat secularment a l’ombra dels seus campanars, temples, patronats, ermites, convents, escoles, residències, hospitals, cementeris…, mercè a les misses, bodes, batejos, confirmacions, funerals, festes…, erigint-se en guardians d’un immens patrimoni arquitectònic, artístic i documental en contextos de tot tipus: favorables i adversos. Tanmateix, tret d’algunes excepcions, les campanes segueixen voltejant i res no sembla haver canviat a pesar del distanciament de la població i de pandèmies com la que esdevé. Les parròquies celebren puntualment les litúrgies, és igual el nombre de feligresos congregats i la seua edat, els rectors administren els sagraments, emplenen els llibres pertinents en la casa abadia, atenen els fidels o estalvien el que bonament poden per a mantenir les instal·lacions i ajudar els més necessitats.

És cert que l’Església té un munt d’immobles immatriculats que no contribueixen amb els seus impostos a la res publica, segurament alguns de dubtosa adquisició i reputació, com no ho és menys que en alguns períodes històrics ha estat una institució dolorosament parcial i/o equidistant, però tampoc podem oblidar –per a ser justs del tot- la persecució que patí, la seua contribució a l’ensenyament on l’Estat no arribava (per confessional que haja estat, en contextos d’analfabetisme galopant), la preservació del llegat cultural romà/llatí (el seu cerimonial i l’escenografia parlen per si mateixos), la seua proximitat al veïnat (els rectors no deixen se ser persones i, per tant, són imperfectes per naturalesa) i la transmissió –més o menys nítidament, és cert- d’un missatge de pau, concòrdia i solidaritat mitjançant la paraula i els fets.

Tot açò que escric -no sóc endeví- pot ser que un dia, proper o llunyà, vaja deixant de formar part de la nostra quotidianitat, acostumada a la seua presència generació rere generació. La mateixa que no repara en les possibles pèrdues fins que ho són de veritat i per a sempre, és igual el posicionament que assolim respecte a la seua utilitat o no, siguem creients, indiferents o descreguts en les seues més diverses versions. El dia que les campanes deixen de sonar, també haurà expirat una part… de la memòria viscuda.

Tanmateix, la religió catòlica ha de seguir modernitzant-se i obrir la mà a les dones decididament, entre d’altres temes consubstancials a l’estat civil dels pastors –cosa que altres esglésies cristianes fan des de fa segles- i la seua orientació sexual, també saber demanar perdó, fer justícia i conciliar en la mateixa mesura que ho predica, així com evitar l’adopció de postures extremes que poden confondre’s perillosament amb ideologies polítiques tan intransigents com sectàries. La tradició ha de continuar obrint-se a les pulsions dels temps que corren, negar o amagar l’evidència no condueix potser enlloc.