Una societat esportiva, esportista, sana?
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Quan fa no res acabaren els JJOO a París, i abans l’Eurocopa i el Tour, comença La Liga i la Vuelta, fa poc que començà el Tour femení i en pocs dies ho faran els Jocs Paralímpics. Clar està que ens estalviem d’esmentar altres competicions dels més diversos esports… des del tenis fins a l’skateboard. Són mesos esportius en què, coincidint amb estius com aquest mateix sense anar més lluny, Televisió Espanyola ha fet el seu particular agost. La cadena pública que ha copat les programacions i que, amb altres esdeveniments, se’n durà de llarg el gat a l’aigua pel que fa als shares. De la qual cosa ens felicitem per allò de presentar-los decidida competència a les corporacions privades, alhora que ens deixa un sabor agredolç en monopolitzar obsessivament l’oferta esportiva. Com si fer-ho fora una obligació pel seu caràcter estatal i, fins i tot, governamental.
Precisament en mesos en què la complexitat de la política espanyola assolia quotes d’intensitat excepcionals des de 2017, amb les compareixences extraordinàries del president de l’executiu davant del jutge Peinado en La Moncloa i de l’expresident de la Generalitat a Barcelona, per no referir la investidura d’Illa. En un tres i no res, tot s’ha anat resolent a base d’informacions puntuals sobre aquestes actuacions barrejades, això sí, amb una sobredosi esportiva digna d’un país esportista i sa com suposadament el nostre, encara que a l’hora de fer recompte dels èxits casolans el medaller deixa prou que desitjar.
Mesos de vacances poliesportives que, oportunament, han aprofitat les nostres autoritats (=senyories) per a desaparèixer de l’escena pública i deixar els comptes pendents per a més avant: la fuga consentida de Puigdemont, el desenllaç del cas Begoña Gómez o la inestabilitat creixent del govern de l’Estat, entre els principals.
Una altra qüestió que sobrevola aquest fervor televisiu per l’esport és si aquestes retransmissions monotemàtiques pretenen demostrar l’esportivitat de la societat i/o el seu caràcter esportista, a banda de fomentar-los per allò d’aconseguir una vida més saludable i sana. Però molt em tem que aquestes competicions d’índole diversa no siguen més que això i no altra cosa, una competició constant per allò de córrer o nadar més ràpid, botar més alt o més llarg, fer piruetes impossibles sobre instruments que més s’assemblen als de tortura o posar la pilota fora de l’abast del contrincant o dintre d’una porteria o cistella. Per la qual cosa, els esportistes (=plusmarquistes) forcen al límit els seus cossos amb alimentacions, tractaments, preparacions i tècniques més pròpies dels espartans que no pas dels que practiquen esport pel plaer que els produeix la seua praxi sense necessitat de posar perillosament a prova la seua salut.
El medaller només mesura això, encara més les marques aconseguides en cada conclave retransmès a milions de televidents, l’ambició humana per arribar al límit en nom d’una determinada nació en oberta competència festiva i pacífica (també un tant hipòcrita, tot siga dit de passada) amb la resta. Encara que el món no funcione sota aquests diplomàtics paràmetres, com comprovem a Palestina i Ucraïna, entre d’altres zones calentes del planeta, en què la premissa és sobreviure a la injustícia.