UNIVERSALS

Albert Ferrer Orts

Universitat de València

A voltes amb el centenari de l’òbit de Sorolla celebrat amb tota pompa i més, sobretot a València, insistisc, a València, que no pas a Alacant ni Castelló, els grans convidats de pedra a tanta llum, color i valenciania, crida l’atenció el bateig de foc que ara mateix reben la seua obra i personalitat com les més universals a què ha arribat l’art –i, en concret, la pintura- casolà. Hui sembla que no hi ha dubte entre els que saben del tema i, també (com és de suposar), de l’art valencià. Amb Sorolla es tanca el cercle en arribar al cim després de tants segles d’activitat plàstica en aquest indret llevantí. No hi ha més, quan també és l’artista que més ven. ¿Qui ho anava a dir fa només mig segle, quan la seua producció, sent destacada, no concitava tanta efusivitat per la crítica i la ciutadania? El centenari, preparat des de temps ençà amb cura, ha servit per a pontificar el pintor i revaloritzar-lo en el mercat de l’art.

Però, ¿què és exactament el que abans no es veia amb tanta claredat i ara brilla amb llum pròpia? ¿Un luminisme que, sent excepcional, ja es coneixia i s’admirava? ¿Que fos qui millor conreà una pintura d’aquestes característiques? ¿Que no fos avantguardista i satisfeu un determinat perfil de clientela amb un gust –diguem-ne- retardatari refractari a la novetat contemporània? Ho esmente perquè sent també el cinquantenari del traspàs de Picasso, model de modernitat creativa reconegut mundialment, sembla que s’hagen invertit els papers i el malagueny siga considerat un artista extravagant davant la solvència del valencià.

Per naixement, Sorolla mai no pogué ser un avantguardista, cosa que no esdevé amb Picasso, com tampoc ho fou Blasco Ibáñez com a escriptor, la qual cosa no obsta perquè ambdós triomfaren en el primer terç del segle XX. Al capdavall, dos models creatius que deixaren pintada i escrita, respectivament, per a la posteritat una instantània fixa dels valencians (no d’alacantins i castellonencs) que ara mateix, sense anar més lluny, interpel·la als sentiments com mai abans des del cap i casal i, igualment, no ho oblidem, des de Madrid. Dos pols que s’atrauen i no només per qüestions estètiques sinó per la visió petrificada que tots dos artífexs deixaren de valencians i espanyols. Sengles empremtes que segueixen curiosament inalterables cent anys més tard a pesar que la societat no és ni de lluny homologable en termes generals.

Aleshores, ¿per què Sorolla o Blasco Ibáñez segueixen tenint tanta transcendència un segle després? Precisament, perquè eixa estampa d’Espanya a través de València és grosso modo amb la que seguim sent identificats els valencians hui des de la capital de l’estat. Això sí, més moderns i millor vestits (o vestits diferent), però els mateixos que parlem una llengua estranya, estem lligats a l’agricultura i al sector primari (las naranjas valencianas, és només un exemple), som festers en qualitat de fallers, bouers, arrossers per antonomàsia… i, al remat de tot, una mena de perifèria folklòrica disposada sempre a ofrenar noves glòries a Espanya, com resa l’himne patri.

Al meu humil parer, tret de bondats tècniques i estilístiques que no pose en dubte, eixa és la gran contribució d’aquests dos titans de la pintura i la literatura perquè els valencians (també els alacantins i els castellonencs) siguem sent considerats des de Madrid tal qual com si no haguera passat una centúria. Raó per la qual m’indigne, encara que certament una part de la nostra societat ben bé podria identificar-se encara amb la retratada tant per Sorolla i Blasco Ibáñez. Eixa precisament que considera col·loquial i residual la llengua pròpia i per tant la menysté, es vanaglòria de l’agricultura i la ramaderia encara que el campo huele mal, és festera fins l’extenuació, ignorant per voluntat pròpia i supedita el progrés a l’eix València-Madrid en detriment del corredor mediterrani, indefinidament inconclús a pesar de la riquesa que generaria a tots plegats, valencians i espanyols.

La ‘Visión de España’ fou el preavís del ‘Año Sorolla’, més del mateix més enllà de qüestions purament artístiques, ja batejat el pintor com el més universal de tots els valencians i el que més ven de la resta en l’actualitat. Pobres dels Joan de Joanes, Jerònim Jacint Espinosa, Vicent López, Antoni Gisbert, Francesc Domingo, Ignasi Pinazo, Josep Benlliure, Eusebio Sempere, el Equipo Crónica o Juan Genovés… sent conscient que hem deixe a molts en el tinter, començant per Ribalta (de Solsona) o de Josep de Ribera (xativí actiu a Nàpols), però també en actiu.

El reduccionisme causa miopia, per això observe en aquesta celebració desmesurada detalls que potser passen desapercebuts a l’amant de l’art i, per descomptat, de la pintura de Sorolla.