Valencianes i valencians: els vuit segles de la Cartoixa de Portaceli bé valen una missa

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Ja ho vaig expressar fa unes setmanes, durant 2022 la cartoixa de Portaceli (Serra) complirà 750 anys d’existència i -com des d’un llunyà 6 de novembre de 1272 en què fou fundada per fra Andreu Albalat com a tercer bisbe de València i el seu capítol catedralici- segueix en actiu per a la finalitat que fou creada: acollir una comunitat de cartoixans, orde monàstic de clausura fundat al segle XI per Bru de Colònia als peus dels Alps francesos.

En aquella ocasió vaig dir també que cap altra institució valenciana, insistisc per si algú encara no ho ha llegit bé o comprés del tot -cap altra tret de la seu de València- ha demostrat una pervivència tan prolongada al llarg de la història ni de l’antic regne ni d’aleshores ençà. Una institució viva que només deixà de servir per al que fou creada entre 1835 i 1944, arran dels efectes de la desamortització. Tret d’eixe interludi en què va tindre altres usos fins que fou adquirida per la Diputació Provincial de València i cedida sine die als cartoixans, els seus hereus naturals, mentre l’habitaren, Portaceli –avui la degana de les fundacions de la regla en la península Ibèrica i les illes Balears- s’erigeix en un dels pocs testimonis de l’espiritualitat, art, arquitectura, història i, més abastament, cultura que el poble valencià ha estat capaç de generar al llarg de la seua llarga trajectòria. No debades els seus vells murs concentren els avatars de la societat valenciana i, fora d’ells, excepcionals peces d’escultura, miniatura, orfebreria, pintura o documentació s’exposen i custodien en no pocs museus, col·leccions i arxius (inter)nacionals per a sorpresa del visitant i gaudi de l’especialista..

Per si no fos suficient amb el que s’ha referit, la cartoixa de Serra, als peus de la Calderona en un paratge excepcional des del punt de vista paisatgístic, esdevingué un puntal en l’Europa baix-medieval sacsejada pel Cisma d’Occident i el Compromís de Casp. D’ella eixiren dos dels electors en el conclave successori (l’un valencià i l’altre aragonès) i els dos únics generals espanyols (un del cap i casal i l’altre saguntí) que han governat l’orde, primer escindit i més tard unificat, indistintament des de Saint-Pierre-de-Chartreux on hi és la Gran Cartoixa, com des de Valldecrist (Altura). Un escenari diplomàtic d’alt nivell que tampoc s’acaba d’entendre sense tindre en compte a Benet XIII, més conegut com el papa Luna.

Aquell període d’esplendor entre 1396 i 1463, és a dir la data de l’ingrés com a conventual de Bonifaci Ferrer i la del traspàs de Francesc Maresme, precisament quan València i el seu regne comencen a sobresortir en el plànol socio-econòmic i cultural dintre de la Corona d’Aragó, mai no fou igualat amb posterioritat, malgrat que entre els seus murs seguien concentrant-se religiosos notables –molts d’ells batxillers i doctors formats en les universitats europees capdavanteres del moment- i algunes de les millors obres de l’art valencià en qualsevol de les seues facetes.

Per a commemorar aquesta efemèride (que no pretén competir ni amb l’any Joan Fuster ni amb el 40é aniversari de l’Estatut d’autonomia, posem per cas), alguns dels especialistes en les vicissituds de las cartoixes valencianes més reconeguts internacionalment: Francisco Fuster Serra, pel que fa a Portaceli, Josep-Marí Gómez Lozano, respecte a Valldecrist, i més modestament un servidor per a Aracristi –amb el vist i plau de l’actual prior de la casa del Camp de Túria- estem organitzant un congrés que els dies 9, 10, 11 i 12 de novembre propvinents pose en valor les innegables bondats de la fundació valenciana i ho faça amb plenes garanties d’èxit. La Universitat de València, a través de la Facultat de Geografia i Història i del Departament d’Història de l’Art, ja ha donat un primer pas en oferir-nos tota la infraestructura necessària per al desenrotllament de l’important esdeveniment. Tanmateix, estem a encara a l’espera que la Diputació de València, a través del seu president, ens reba i facilite el seu recolzament i l’ajut econòmic necessari (ja que de moment, només s’han compromès a publicar un petit estudi divulgatiu des de l’àrea de Cultura).

Més d’una vintena d’especialistes de diverses institucions i universitats valencianes i d’altres latituds de l’estat ja ens han confirmat la seua presència mercès a les seues investigacions, quedem a l’espera de convidar-ne a altres d’estrangers quan hi haja un compromís ferm per part de l’autoritat política competent. Ja dèiem que fa més qui vol que qui pot, però no és menys cert que si dels nostres impostos es nodreixen les arques de l’Ajuntament d’ajuntaments per a redistribuir-los en inversions imprescindibles d’àmbit local, bo serà que -per a una ocasió tan extraordinària com aquesta- els seus màxims responsables tinguen veritable alçada de mires i acompanyen com cal l’esforç titànic que durant dècades han realitzat gratis et amore (o, si se vol, per amor a l’art) particulars i associacions cíviques per tal de dignificar el pòsit cultural que heretarem tots plegats dels nostres avantpassats.

Val a dir, en aquest sentit i com a cloenda, que les millors monografies i actes sobre les cartoixes valencianes s’han publicat des del 2003 en avant –tant en valencià com en castellà- per la Universitat de Salzburg i no al País Valencià. Un detall més que evidència l’orfandat en què ens hem trobat sovint davant el desinterès dels nostres representants electes. Quelcom que encara s’està a temps de revertir d’una vegada per a benefici de tothom, en definitiva de valencianes i valencians. Parafrasejant la famosa dita apòcrifa francesa: Portaceli bé val una missa.