VELLS

Article d’opinió d’Albert Ferrer Orts, Universitat de València

Com molts fills, gairebé tots els dies parle amb mon pare per telèfon en no poder visitar-lo per les restriccions a què obliga l’estat d’alarma i el confinament preventiu per tal de no propagar el COVID-19 i saturar la xarxa sanitària. Ell es troba bé, animat després d’una intervenció quirúrgica de què es recupera a casa a poc a poc, després de mesos de retard en fer-se efectiva per la paràlisi del pla de xoc dissenyat per Sanitat. Arribà finalment a temps, justament poc abans del col·lapse dels nostres hospitals i les seues UCI pel virus asiàtic.

Privat d’eixir en no poder caminar conforme des de fa set mesos, aquesta recent limitació de moviments i llibertat l’ha agafat previngut a la força. Té la seua rutina i, en acceptar la seua discapacitat transitòria, la seua vida quotidiana és metòdica i agradable (llegeix, escriu, escolta música, veu cinema amb plena normalitat), sobretot d’un temps ençà que ja és primavera.

Trac a col·lació el cas del meu progenitor per parlar dels altres conciutadans (diuen que a milers a hores d’ara) que no han tingut la mateixa fortuna i que ni tan sols han pogut acomiadar-se dels seus en patir la malaltia produïda pel bacteri en moltes residències del país i no superar-la per falta d’atencions, tests i remeis mèdics. No puc ni imaginar-me els que, a més de patir-la en soledat, trobaren la mort al llit juntament amb molts altres davant del desconeixement dels seus familiars.

I és que, a banda del drama del coronavirus, la realitat és que no poques d’aquestes residències arreu l’estat estan en el punt de mira des de fa anys per molts motius que es resumeixen en la indignitat en què malviuen aquells que un dia foren també emprenedors, actius, esportistes, mestresses de casa, professionals, pares de família… En suma, joves.

El debat d’ara no és nou, plou sobre mullat, i en el fons pot ajudar-nos a calibrar els efectes nocius de la vida (post)moderna i la nova concepció que, uns per altres, tots tenim dels nostres majors quan no són tan útils com en altres temps i no poden valdre’s per ells mateixos com abans.

Les conseqüències de dur-los a aquests establiments que proliferen pertot arreu i de qualsevol manera, en línies generals, posen els pèls de punta quan ara s’albira més nítidament que mai la punta inquietant d’un iceberg nefast.

De moment, els nostres majors (aquells que molts diuen en els mitjans de comunicació que són el reflex de la nostra memòria i el solatge de la societat) són el sector demogràfic més fràgil i castigat directa o indirectament, malgrat que hi ha que sobreviuen davant l’aplaudiment de propis i estranys si veiem els informatius. Tanmateix, no ens enganyem, els casos noticiables no són més que un miratge davant la desfeta.

A hores d’ara, a qui podem considerar vell? Al (pre)jubilat genèricament, per no ser un ésser productiu? Al que sobrepassa la setantena? La vuitantena, potser? Moltes vegades em faig la pregunta, sobretot en comprovar com a simple docent que cada vegada els meus alumnes, per regla general, són més i més joves mentre que un servidor és més i més major. En realitat, a pesar d’estar en l’equador d’una centúria, alguns (o molts) em veuen com a un vell i no fa falta ser molt perspicaç per a veure-ho i tastar-ho. Fins i tot, alguns vianants me cedeixen educadament el seient en el metro, d’altres, els meus estudiants actuals (nacionals o estrangers) posem per cas, desconeixen tot allò anterior al segle XXI que forma part consubstancial de mi i d’altres més joves i grans (música, llibres, política, en resum vivències no tan llunyanes).

Qui és vell ara per ara? Si jo me sent –vist pels més joves, clar està- vell en plena maduresa personal i professional, com ho farà u de seixanta, setanta, vuitanta o noranta anys? Aquest, com dic, no és un tema baladí. Des de la passada crisis econòmica és una qüestió recurrent per la repercussió que té en les pensions presents i futures en una economia social en hores baixes i, des d’ara mateix sense solució de continuïtat, de guerra directament veient el panorama.

Si a més de grans, ancians, majors, vells o com es vulga dir deixem de ser productius en els estàndards capitalistes i mantenir-nos dignament és difícil per als càlculs de l’Administració, que també mira sovint a un altre costat quan depenem d’una residència suposadament homologada, de què servim/servirem com a col·lectiu en constant creixement després de la pandèmia? Inquietant…