Vicent Ferrer, Sant Valencià per antonomàsia

Albert Ferrer Orts – Universitat de València

Ara que torna a celebrar-se la festivitat dedicada al nostre sant, potser convinga recordar algunes pinzellades de la seua polèmica biografia. Un periple vital que no havia cridat massa l’atenció fins les acaballes del segle XIV, a les mateixes portes d’una nova centúria, si Vicent, com van batejar-lo els seus pares en la pica de la parròquia valenciana de sant Esteve, no hagués decidit llavors predicar la paraula de Déu, l’Apocalipsi i l’arribada de l’Anticrist des d’aleshores fins el dia de la seua mort a Vannes (també conegut per Gwened), a la Bretanya, el 5 d’abril de 1419.

Nascut, com el seu germà Bonifaci, poc després de la Guerra de la Unió, conflicte en què resultà vencedor Pere IV el Cerimoniós malgrat la rebel·lió d’aragonesos i valencians, coincident, per altra banda, amb els estralls que ocasionà la Mort Negra en la demografia del reialme, i en temps de la Guerra dels Dos Peres entre Castella i Aragó, Vicent prompte s’inclinà per la vida monàstica a l’ingressar sent un adolescent en el convent de sant Domènec. Un camí, el religiós, que s’inicià acumulant beneficis parroquials i que seguí també Bonifaci fil per randa, encara que aquest darrer optà per continuar de seglar fins que en la maduresa es reclogué com a cartoixà. Tots dos seguiren molt vinculats a l’Església, encara que van tindre carreres divergents fins que es retrobaren com a monjos enredats en alts temes d’estat.

La personalitat de tots dos mai no hagués brillat i, segurament, hagueren passat prou més inadvertits de no creuar-se en les seues respectives trajectòries Benet XIII (1328-1423), el papa d’Illueca que tingué al primer de confessor i conseller àulic i, temps després, influí decisivament perquè el segon arribés al generalat de l’orde cartoixà des del Delfinat, en el context del Cisma d’Occident, en què, fins i tot, arribaren a haver-hi tres pontífexs simultanis en la cristiandat catòlica.

Vicent, després d’un llarg període de formació que el va conduir a Barcelona, Lleida, de nou la ciutat comtal i Tolosa de Llenguadoc, tornà a València, on va ostentar per un breu període la dignitat de prior en el convent on professà i exercir de confessor de la reina consort Violant de Bar, des d’on marxà cap a Avinyó cap el 1392, on sembla que va romandre fins l’any 1399. Ja no tornaria a terres valencianes fins les acaballes del 1408 o principis del 1409.

No debades, el 1380 havia escrit el Tractatus de moderno ecclesie scismate, en què s’inclinava clarament per l’antecessor del papa aragonès en un moment en què Pere IV i el seu primogènit, futur Joan I d’Aragó, discrepaven obertament (com també l’infant Martí, al remat, igualment rei a la mort accidental del germà). Temps en què la mateixa ciutat de València confià en l’acció i la paraula del dominicà com a pacificador de les turbulències pròpies de la època, a pesar que l’inquisidor general d’Aragó, el també dominicà fra Nicolau Eimeric, va acusar-lo d’heretgia (procés que fou cremat per ordre de Benet XIII en arribar a soli pontifici).

Després d’exercir de confessor i conseller del papa en la seu avinyonesa, Vicent –a conseqüència d’una visió- decideix dedicar la seua vida a predicar per Europa, com a llegat de Crist (Legatus a latere Christi); al remat de tot, l’activitat pastoral que el féu famós com a ‘àngel de l’Apocalipsi’ en adreçar les seues famoses prèdiques tant a catòlics com a hebreus i musulmans, les dues minories que més patiren la presència del monjo per mitjà dels pogroms.

Anys més tard, amb Benet XIII a Peníscola cada vegada més aïllat però amb esperances de ser reconegut com a únic i legítim pontífex en la càtedra de sant Pere, esdevingué el traspàs de Martí I l’Humà sense descendència directa (1410), l’Interregne (1410-1412) i el Compromís de Casp (1412), en què el candidat preferit pel papa aragonès per a les seues pròpies aspiracions, Ferran el d’Antequera, obtingué la majoria dels vots d’Aragó, Catalunya i València (exclosos els mallorquins). Vicent i Bonifaci foren dos dels tres compromissaris valencians en un conclave on l’acció persuasiva del dominicà fou determinant, malgrat que el cap i casal fou urgellista (és a dir, partidari del candidat casolà Jaume d’Urgell, a pesar de l’oposició dels Centelles, els seus socis i afins) i l’ascens del castellà s’hi aclarí amb la desfeta en la batalla del Codolar (entre Puçol i Sagunt) i, més tard, el setge de Bunyol.

Després de la Disputa de Tortosa (1413), en què mestre Vicent polemitzà intensament amb els representants de la comunitat jueva i de les Vistes de Morella (1414) i Perpinyà (1415), on els esforços de Ferran I d’Aragó, Vicent i Bonifaci Ferrer foren infructuosos perquè el papa Benet renunciés a la dignitat pel bé de la unitat de l’Església catòlica, durant la celebració de les primeres sessions del Concili de Constança tant Vicent com Bonifaci decidiren sostraure’s de llur obediència el 6 de gener de 1416.

Benet continuà amb el seu pontificat reclòs a Peníscola, qualificat de cismàtic i titllat d’antipapa, davant la permissivitat interessada d’Alfons el Magnànim, mentre que, primer, Bonifaci el 1417 i, després, Vicent el 1419 deixaven aquest món. El cartoixà amb aura de beat i el predicador catapultat a la santedat pel primer papa Borja i l’aquiescència del Trastámara l’any 1455. Un sant a qui se li reconeixen, per altra banda, 860 miracles.

Malgrat que sant Vicent Ferrer va tindre un contacte intermitent amb el regne de València, sobretot després de la seua marxa a terres franceses, la seua popularitat segueix sent manifesta en la capital i moltes de les ciutats i pobles valencians. Llocs en què féu gala de la seua apassionada paraula, no exempta de controvèrsia, i prodigis. La prova fefaent és la seua festivitat, les processons, celebracions ad hoc i els Altars de sant Vicent on els xiquets representen tradicionalment els seus miracles.

Nogensmenys, recentment, amb motiu del VIé centenari de la seua mort, s’han publicat diversos estudis sobre ell, dels que destaquem el del professor nord-americà  Philip Daileader, La vida i el món de Sant Vicent Ferrer. Religió i societat en l’Europa baixmedieval (AVL-PUV, 2019), 355 pp. En aquest context, dos anys abans també feia 600 anys del traspàs del seu germà Bonifaci, amb motiu del qual qui açò subscriu publicà Bonifacio Ferrer (1355-1417) y su tiempo según sus primeros biógrafos, los cartujos Civera y Alfaura (Universität de Salzburg, 2018), 231 pp.; més que res, per si algú vol aprofundir sobre dos dels germans valencians més famosos i influents en la frontissa dels segles XIV i XV. En el cas de Vicent, el sant local per antonomàsia, reconegut per veus autoritzades com el valencià més universal.