VICENT GÓMEZ GARCÍA: L’OBSESSIÓ PER VALÈNCIA
Albert Ferrer Orts
Universitat de València
Des de fa uns mesos s’exposa al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat una bona part de l’obra pictòrica, però també escultòrica, de Vicent Gómez García (València, 1922-2012), quan la totalitat que es conserva –la major part custodiada per la seua família- ronda vora les cinc-centes peces. Un patrimoni artístic ingent que ha anat eixint a la llum mercès a dues monografies (Edictoràlia, 2022, i Ulleye, 2024) i un catàleg en vies de publicació a propòsit de la darrera magna mostra a València.
L’exposició, que encara romandrà oberta unes poques setmanes més, també s’ha complementat amb una taula rodona que ahir es celebrà en la sala d’actes del cèntric museu. Un acte que convocà gairebé un centenar de persones entre familiars, amics, coneguts, especialistes, editors, crítics i públic divers, amb la presència de Rafael Company, director de l’important contenidor cultural.
Presentat i moderat pel professor Josep Vicent Boira Maiques, catedràtic de Geografia de la UV, van intervenir Josep-Marí Gómez Lozano, fill del pintor homenatjat i comissari de la mostra, Paco Yáñez Calviño, crític musical i escriptor gallec, Javier Martí Oltra, cap de secció de Museus i Monuments de l’Ajuntament de València, i qui escriu aquestes línies. Intervencions d’allò més interessants que versaren sobre aquesta personalitat massa desconeguda encara, que retratà com ningú al llarg de la història el cap i casal entre 1980 i 2012. Boira feu una introducció molt apropiada en referir-se a la coincidència de la primera edició de La ciutat de València, de Manuel Sanchis Guarner (1972), amb l’obra del pintor de Patraix, mentre que Gómez Lozano parlà sobre la seua influència en la pintura paterna a la recerca de la geometria i l’abstracció, i Yáñez incidí en el ritme musical de les pintures del nostre protagonista, comparant-les amb les composicions de diversos músics i també pintors estrictament contemporanis al seu quefer, a més de les de Joan, net de Gómez García. Mentre que Martí dissertà sobre aspectes poc tinguts en compte fins ara, com l’homenatge a la ciutat per sobre dels seus habitants i la intemporalitat que aconseguí, així com el paper de Vicent i Josep-Marí (fills del creador) des del mon de la fotografia i el dibuix, respectivament. Qui subscriu retrocedí en el temps per a donar a conèixer Vicent Gómez com a paisatgista, faceta en què s’entreveu la seua progressiva evolució cap a la darrera etapa, centrada en la representació gairebé constant del cap i casal.
Tancà les diverses intervencions Rafael Company parlant de la València que ja no hi és i de la sort que molts hem tingut de gaudir-la abans de la seua ampliació(allunyada encara de la ciutat-monstre), amb la CAC com a símbol, i la massificació turística com a conseqüència immediata. Al capdavall, la València que Gómez García representà fins a les darreres conseqüències, com bé demostra l’acurada exhibició al MuVIM, i. abans d’ell, a la Casa de Cultura i el Museu de Belles Arts de Xàtiva, el Museu d’Història de València o el Museu de Belles Arts de València.
En definitiva, una gran oportunitat per a poder visitar-la encara i informar-se com cal a través de les publicacions editades a l’efecte. Una renovada ocasió perquè institucions com l’Ajuntament i la Diputació de València o la Generalitat –a més de col·leccionistes- es plantegen adquirir algunes obres senyeres del pintor perquè pengen en les parets de les institucions i en les d’alguns museus casolans, com l’IVAM o el MuVIM. Un acte de justícia que tampoc hauria de demorar-se més encara i que acabaria per donar veritable sentit a les produccions d’aquells autors anteriors o coetanis a l’artista que deixaren constància d’una preocupació semblant o idèntica. .