VICENTE GÓMEZ: LA GRANDESA DE SER HUMIL
Albert Ferrer Orts – Universitat de València
Anit va inaugurar-se al MuVIM (Sala Parpalló) una nova retrospectiva dedicada a l’obra de Vicente Gómez García (València, 1926-2012), el pintor que immortalitzà com ningú el cap i casal. Cap altre artista, casolà o forà, dedicà gran part de la seua existència a sublimar eixa València urbana de fa mig segle, la del darrer franquisme i els inicis de la democràcia, ningú tan modern i, alhora, preocupat per deixar a la posteritat la seua fisonomia, la seua llum, el seu passat i present continu.
Vicent Gómez, tanmateix, fou fill del seu temps i el transità com tants altres xiquets i adolescents de la seua generació –entre la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la Guerra Civil i la postguerra- fins que decidí estudiar Belles Arts, formació que acabà sent adult i el facultà per a exercir la professió amb què es guanyà la vida en avant. Un ofici que li va permetre establir-se i formar una família fins a jubilar-se, encara que la seua vocació militant seguí vinculant-lo a diari al taller, on passava hores plantejant i resolent les seues cabòries artístiques, eixes que a pocs mostrava a mesura que produïa i menys encara gosava mostrar en públic, convençut que el temps se li esmunyia entre bastidors a la recerca de la perfecció a què aspirava. La mateixa que li feia experimentar sobre obra feta fins fer-la evolucionar de forma inversemblant, fent-la literalment irreconeixible en el seu resultat final i donant pas a una de nova.
Així era el pintor de Patraix, un inconformista pacient, un ésser essencialment humil que quasi mai no cridà l’atenció fora del seu obrador perquè evitava distraure’s de la seua missió: pintar. Tant és així que, tret d’algunes exposicions col·lectives en temps de ‘Los siete’, grup del que formà part amb Genovés, Sempere, Michavila o Ballester, no va prodigar-se en mostrar la seua evolució constant des del postsorollisme fins a l’abstracció geomètrica, excepte en les magnífiques exhibicions de caire individual que presentà puntualment en el Museu de Belles Arts de València (1981), el Museu d’Història de València (2008), la Casa de Cultura i el Museu de Belles Arts de Xàtiva (2022) i, ara mateix (entre el 25 de gener i el 21 d’abril), al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat amb el títol “Vicente Gómez García. La passió artística per València”.
A través de 52 pintures, algunes d’elles de gran format, el visitant te l’oportunitat de recórrer les distintes vistes de la ciutat, inclús de 360º, a més d’altres obres que complementen el viarany del geni creatiu de què feu gala i que, precisament ara, reivindiquen un llegat tan impressionant com inaudit que s’aproxima al mig miler de peces, un 80% de les quals resten en poder de la seua família que, amb Josep-Marí Gómez Lozano i Joan Gómez Alemany al capdavant, no ha deixat d’impulsar el seu estudi, coneixement i difusió, sobretot des de la desaparició del prolífic creador plàstic.
La mostra, inaugurada pel diputat de Cultura, Paco Teruel, el director del museu, Rafa Company, amb Josep-Marí Gómez i Joan Gómez, en representació del pintor i de la seua nissaga, concentrà centenars de curiosos expectants de (re)descobrir la magna creació de Vicent Gómez García, que, en definitiva, connecta amb el llibre de Manuel Sanchis Guarner, La ciutat de València, font d’inspiració del pintor.
Gómez se’ns manifesta amb plenitud com una rara avis, quan el món de l’art –com qualsevol altra vessant de la cultura- comporta sovint altres dinàmiques d’interacció entre l’autor i la societat. Una actitud que palesa el seu compromís militant i la seua humilitat a flor de pell.
Per qui, a més de visitar l’exposició, desitge saber més de l’artista valencià pot consultar, entre d’altres treballs, dos llibres que s’han editat recentment sobre la seua biografia artística i obra: Valencia y la abstracción, construcciones con geometría y color. Trayectoria vital y creativa del artista Vicente Gómez García (1926-2012) (Edictoràlia, 2022) i Vicent Gómez García en el desé aniversari del seu traspàs (Ulleye, 2024).